"Tinc fama de ser un tio una mica difícil"

L'actor Joel Joan (Barcelona, 1970) estrena aquests dies el seu nou treball teatral, Jo sóc la meva dona. El muntatge és la versió catalana, dirigida per Marta Angelat, de l'obra de Doug Wright sobre el personatge real del transvestit alemany Charlotte von Mahlsdorf. Joan torna a La Villarroel de Barcelona, una sala que li agrada molt tot i admetre que no treballa en altres teatres perquè no li truquen. Ho atribueix a la seva fama de difícil, a la dedicació a projectes personals i a la no pertinença a cap "companyia virtual" de les que, opina, funcionen a la ciutat per afinitats artístiques.

P. Aquest és el seu primer monòleg. S'estima més treballar sol perquè no li faci ombra ningú, o és que ha vingut així?

L'actor estrena a la Villarroel un monòleg sobre un transvestit

"En aquest país, si dius el que penses t'acusen d'afany de protagonisme"

R. Bé, és cert que al voltant del monòleg es poden fer moltes conyes. L'obra va triomfar molt a Broadway. Javier Daulte en va veure un muntatge argentí i vaig tenir la sort que pensés en mi per fer aquest text, molt interessant i ben escrit. I resulta que té format de monòleg.

P. Molts crítics li retreuen un excessiu protagonisme en les obres, fins al punt de no deixar lluir els altres actors, i també un excés d'histrionisme.

R. Aquesta faceta histriònica no la veig, jo ja dec ser histriònic i per a mi no ho és. Això no depèn tant del que jo faig com la mirada del crític respecte a mí.

P. Quins reptes li ha plantejat aquesta obra?

R. Steven Spielberg en podria fer una gran pel·lícula, perquè ho té tot: drama, tragèdia, comèdia, profunditat. Es podrien gastar milions en una superproducció sobre els règims més repressius que ha conegut Europa, els nazis i els comunistes. El repte és explicar una grandiosa història amb unes faldilles posades, on el personatge principal és Charlotte von Mahlsdorf, però a més faig entre quinze i setze personatges més.

P. Últimament se'l veu lligat al Grup Focus i especialment a la Villarroel. És per fidelitat o perquè no li truquen d'altres llocs?

R. És perquè no em truquen d'altres llocs, o quan ho fan estic liat amb altres coses. Però tant aquesta obra com l'anterior, Intimitat, són textos que quan els vaig llegir ja em van venir ganes de fer-los. Què importa si la sala és la mateixa de fa 10 anys, o si no truquen del Nacional, si tinc la gran sort de fer un text que m'interessi, que tinc ganes de compartir amb el públic i penso que interessa als altres. Per a mi és molt més important això que l'aparador on ho fas. Em sento realment afortunat.

P. Per què creu que no li truquen?

R. Per vàries raons. No tinc massa bona fama. Tinc fama de ser un tio una mica difícil. No crec que sigui per qüestions polítiques.

P. Creu que és per qüestions artístiques, o perquè desperta fílies però també moltes fòbies?

R. Per qüestions artístiques no ho crec. No ho sé.

P. Però vostè es considera una persona difícil?

R. No dec ser massa fàcil. En això penso que tenen raó. Clar que a veure quin actor és fàcil, perquè en aquest món estàs sempre molt exposat a tot, i això ens fa molt vulnerables, fins i tot més neuròtics o paranoics del que caldria. A més, jo he estat molts anys treballant en projectes propis, i potser algú pensa que és impossible comptar amb mi. I a la professió hi ha inèrcies, molts directors comencen a treballar amb un grup d'actors i poden estar-hi molts anys, un fet normal perquè vol dir que han trobat una fórmula, una mecànica de treballar, una sensibilitat. Jo no formo part de cap companyia d'aquestes virtuals que existeixen a la ciutat.

P. També diuen que té un gran ego i és bastant altiu.

R. Qui ho diu, això? Que tinc un ego gran?: segur. I que sóc altiu?: és probable.

P. Diu que no creu que li deixin d'oferir feines per la seva significació política, però pot influir-hi?

R. Penso que en general no, però potser ho haurem de dir d'aquí a uns anys. En els països lliures és normal que la gent pública quan els pregunten diguin el que pensen i fins i tot aprofitin la seva ressonància mediàtica per lluitar a favor d'allò en què creuen. En canvi, en aquest país quan algú ho fa encara es pren com que té afany de protagonisme, és un egocèntric o un simple provocador i només ho fa per tocar els collons. És un país tan antic que pots incomodar dient certes coses, perquè tots fa temps que hem decidit que ja no se'n parla. Doncs no és el meu cas.

P. Aquesta incomoditat que provoca, en què es tradueix?

R. Ho veig molt clar en les crítiques. Abans d'estar posicionat també notava certa bilis de molts crítics, de vegades per coses tan tontes com ser una mica més alt o més guapo que ells. Però si dic coses que els incomoden profundament, com el meu independentisme desacomplexat, es pot traduir sovint en crítiques que pixen fora de test, on notes que aquella persona té una bilis i una ràbia respecte a mi que no li pertoca per la seva feina.

P. És perillós parlar d'incapacitat dels crítics per separar el rigor professional amb la ideologia.

R. Molt, però passa. I respecte a les institucions o gent que em pot oferir feina, jo veig constantment que molts companys meus fan telefilms i jo no. I aquí sí que crec que és perquè a l'hora de vendre'ls a la televisió gallega, o a la resta de la FORTA, potser la meva persona creï incomoditats a Galícia o València. Però no em traumatitza que no em truquin per fer telefilms, perquè al cap i a la fi són el que són.

P. No ha fet mai un exercici d'autocrítica i ha pensat que potser no els interessa com a actor?

R. Sí, també. Això és el primer que penso, que no agrado com a actor. Hauria d'haver començat per aquí. El que passa és que també veus el nivell d'alguns actors i penses que a vegades els gustos te'ls fas venir bé perquè t'encaixin amb els teus principis.

P. Com és que algú que només ha dirigit una pel·lícula presideix el Col·legi de directors de Catalunya?

R. Perquè em van proposar el càrrec i van pensar que malgrat ser un director que només tenia una pel·lícula podia tenir la força i la capacitat de lideratge per tirar endavant el Col·legi, una institució amb molts problemes. Ara estem duent a terme la creació de l'Acadèmia de cinema català.

P. Però aquesta acadèmia no és fum? Es va constituir a corre-cuita, i no se n'ha tornat a sentir parlar.

R. Fum? I ara!. La presentarem en breu. Fins ara hem treballat buscant patrocinadors i suports d'institucions públiques. L'acadèmia neix de la necessitat de dotar els antics premis Barcelona del marc i del prestigi que tenen els altres premis que la majoria dels nostres professionals guanyen arreu del món, com els César, els Goya i fins i tot els Oscar. Per fer un pas endavant en autoestima i en autoconeixement, i que tot això serveixi per fer indústria i es transformi en més espectadors a les sales.

P. Vostè va protagonitzar un llarg matrimoni artístic amb Jordi Sánchez. Es van barallar?

R. Junts creàvem uns personatges que empatitzaven molt amb la gent, el pallasso blanc i el vermell, però alhora ens encasellava en els mateixos rols. Després de 10 anys junts i de ser en aquest camí sense sortida, vam decidir tirar cadascú pel seu costat. Però som amics.

P. Vostè deia molt content que participaria en català a la pel·lícula de Woody Allen i se'l sentiria arreu. Però van i li posen per sobre una veu en off. No es va sentir una mica frustrat o ridícul?

R. No, ja m'ho imaginava. A vegades desapareixes de la pel·lícula sencera, el cinema va així. Llegint les seqüències ja sabia que les meves rèpliques estaven entre veus en off, i quan això passa és fàcil que la seqüència acabi saltant tota.