Introducció en Dante

Dia amunt, dia avall, avui fa set-cents anys que Dante escrivia les parts de l'Infern, de la Commedia -equívocament anomenada "divina" pels editors renaixentistes, perquè no hi ha peça de més clara humanitat, a l'alba de la "modernitat literària", que l'obra dantesca-, dedicades als baraters, als lladres, als consellers fraudulents i als falsadors de moneda: tot són figures que estan de rabiosa actualitat arran l'enorme ensulsiada financera del món occidental: nihil novum sub sole, per anar a parar una vegada més a la bíblica saviesa.

Aquest fet, com els lectors d'aquests articles ja estan avesats a comprovar, només serveix d'excusa per parlar d'un llibre molt important dedicat al Dant, que encara no s'havia vist -coses que passen- en la bibliografia hispànica: Dante, poeta del mundo terrenal, d'Erich Auerbach, traducció de Jordi Seca, Barcelona, El Acantilado, 2008. Del gran romanista Auerbach coneixíem un llibre esplèndid, fa molt de temps no reeditat, que un dia va aparèixer a Seix-Barral: Lenguaje literario y público en la baja latinidad y en la Edad Media. Però sabíem la saviesa d'aquest gran filòleg -de la mateixa època que els enormes Curtius, Spitzer i Karl Vossler, aquest darrer mestre de Carles Riba a la ciutat de Munic-, sobretot, pel llibre tampoc no traduït al català, Mímesis. La representación de la realidad en la literatura occidental: un dels llibres de crítica i d'història literària que no poden faltar en cap biblioteca d'un amant de les lletres, siguin les d'Homer, les de Cervantes o de Virginia Woolf.

"El llibre d'Erich Auerbach sobre Dante és un dels grans esdeveniments editorials de l'any"

Ara, doncs, de la mà d'aquest editor culte que és Jaume Vallcorba -en queden quatre o cinc a tot Espanya- arriba a nosaltres un dels llibres més bons que un pugui llegir sobre l'obra poètica sencera del Dant, entre els poemes esparsos de la Vida Nova i els últims versos del Paradís, a la Comèdia: "A l'alta fantasia qui mancò possa; | ma già volgeva il mio disio e'l velle, | sí come rota ch'igualmente è mossa, | l'amor che move il sole e l'altre stelle".

Auerbach no era un filòleg ni un romanista qualsevol, i, per dir cosa molt certa, a casa nostra només s'hi ha assemblat, al segle XX, Martí de Riquer. Es tracta d'una suma articulada de coneixement de llengües clàssiques, sabers filològics, literatura universal -entre la Bíblia i l'immens segle passat-, una poderosa intel·ligència i un bon gust, a l'hora de llegir, que és company imprescindible d'allò que els anglesos, seguint T.S. Eliot i el New Criticism, van dir-ne "the close reading", "lectura atenta". Perquè, en aquest llibre de què parlem avui, Auerbach no s'acontenta a entrar en les disquisicions més habituals al moment de parlar de Dante, sinó que estableix una veritable "genealogia" de la Commedia, mai no feta amb tanta perspicàcia i acuïtat com ell va fer-ho. És a dir, per arribar a l'obra culminant del Dante madur, el romanista passa primer pel naixement de l'èpica i del concepte de "representació de l'humà" (Homer-Sòfocles-Plató-Aristòtil-Virgili-Jesucrist-Baixa Edat Mitjana), després s'entreté a gratcient amb la poesia provençal (no podia ser d'altra manera), lloant la figura i l'estil d'Arnaut Daniel (el mateix a qui Dante atorgarà uns versos dins la seva obra), continua amb les dues èpoques assenyalades del Dolce Stil Nuovo (o Novo), i deixa Dant no solament a les portes de la seva trobada amb Virgili, sinó en el punt mateix en què pren comiat de Guido Cavalcanti, tot superant-lo. L'operació intel·lectual és meravellosa, subtil i admirable: pocs dantistes dels nostres dies (dentistes, encara menys) han sabut fer un recorregut d'aquesta mena a l'hora de parlar del Dant, el qual sol quedar reduït a les vinculacions de rigor amb Sant Agustí o Boeci, amb el neo-platonisme o, més senzillament, amb la teologia cristiana en general.

Aquest llibre, doncs, és un dels grans esdeveniments editorials de l'any: fàcil, no ho és gaire; però tot lector amant de la Divina Comèdia hi trobarà una guia de lectura com se n'han escrit ben poques. Les pàgines dedicades a comparar el ritme "mètric" i alhora "espiritual" dels stilnovisti i de Dante són d'una genialitat sense precedents en el terreny de la filologia: "Quasi tots els poemes de Dante

[els inclosos en la Vita Nuova, obra juvenil] estan orientats, d'entrada, no solament a agradar l'oient i obtenir-ne l'aplaudiment, sinó a encantar-lo i captivar-lo; i el to, en el cas dels poemes més bells, no produeix l'efecte d'una notificació, sinó d'una invocació, d'una crida a la comunió amb l'ésser interior, una ordre a seguir-lo que commou i inflama ... Llegim i reflexionem: Donne ch'avete inteletto d'amore és una interpel·lació; però és molt més que això. És crida, invocació, anhel suprem i confiança absoluta".

I ara una recomanació als lectors que vulguin llegir l'obra juvenil i la madura del Dant: per la Vita Nuova, l'edició de Siruela, ara editada juntament amb els poemes de Cavalcanti; per una Commedia en vers digníssima, i molt ben anotada, l'edició d'Abilio Echeverría, a Alianza Editorial; per una visió del Dant com precedent de tot el que anomenem la "modernitat" literària, el llibre de Raffaele Pinto, Dante e le origini della cultura letteraria moderna, Honoré Champion, 1994. Amable lector: cura ut valeas.