Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Lletres

'Barrufafelicitats!'

Col·lecció Els barrufets

Peyo

Planeta DeAgostini

Diversos àlbums. 48 pàgines. 7,95 euros

S obre el paper llueixen tan gràcils com sempre, però el temps també passa per a ells. Ens referim als barrufets, que avui compleixen... 50 anys! Aquests personatges, creats per Pierre Culliford -conegut al món del còmic com Peyo-, van aparèixer per primer cop el 23 d'octubre de 1958 a la revista belga Le Journal de Spirou. Ho van fer com a secundaris, i amb l'impronunciable nom de Schtroumpfs , en una de les aventures de Jan i Trencapins. L'èxit no es va fer esperar i la seva popularitat va créixer durant dècades amb un material divers que va incloure àlbums, una pel·lícula amb música de Michel Legrand, la sèrie televisiva, un llenguatge propi on el terme barrufar servia per a qualsevol cosa i una allau de productes promocionals i joguines que va provocar que milers de nens es convertiren en col·leccionistes de figuretes.

El fenomen va tenir a més un efecte col·lateral inesperat que encara fa venir malsons quan es tanquen els ulls i es pensa en ell: parlem, és clar, del Pare Abraham, encarnació humana del Gran Barrufet, amb una marcada estètica amish, que es va inflar a vendre cassets amb les seves, ai, barrufacançons.

Tot això ha acabat amagant la qualitat d'una obra clàssica del millor còmic europeu, que es pot gaudir en el catàleg de Planeta DeAgostini amb una vintena de títols, entre els quals destaca -encara que això va per gustos- La Barrufeta. En aquest cas, Peyo va crear una història amb un inici que ara només es pot qualificar de políticament incorrecte: l'única doneta del llogarret és, en realitat, fruit de la màgia negra de Gargamel (esplèndid brivall al que sempre acompanya el gat Azrael). Amb la seva invenció, el bruixot vol carregar-se definitivament el paradís dels barrufets. Sona fort, ¿no? Això sí: que en tot el poblat només es pogués trobar una barrufeta és quelcom que sempre ha generat preguntes escassament innocents en les ments dels lectors, que seran petits, però no ximplets. Millor no continuar per aquí...

L'aniversari és també una bona excusa per redescobrir l'excel·lent treball de Peyo -mestre del gag -, que es va veure superat per l'èxit mundial dels seus nadons blauets i va haver de muntar un taller de col·laboradors per poder complir amb tants encàrrecs. L'autor formava part de la factoria comiquera de la família Dupuis, que amb les seves publicacions competien amb l'hegemonia del Déu de la línia clara. És a dir, volien plantar cara a Hergé, al seu Tintín i a tota l'escola que va fundar amb deixebles i amics com Edgar P. Jacobs, el creador de Blake i Mortimer. Aquest grup de la revista Spirou -on també es trobaven Jijé, Morris i Franquin, entre molts altres- va ser conegut com Escola de Marcinelle, en referència al barri on treballaven, un terreny ja mític de l'ecosistema de l'anomenada bande-dessinée.

És curiós. La rebuda a casa nostra de la tradició francobelga més essencial ha estat molt dispar. Si es deixa de banda el totèmic Tintín, només l'Astèrix de Goscinny i Uderzo s'ha beneficiat d'un bon seguiment entre els lectors d'ací. Contràriament, les vinyetes dels Lucky Luke, Spirou o dels mateixos barrufets -i fins i tot l'obra del punyent Yves Chaland- s'han quedat entre nosaltres als llimbs. Ni l'actual hipervendes Titeuf, de Zep, ha aconseguit fer forat en aquest costat de la frontera. Un misteri. Però això és una altra història. Avui el que toca és entonar amb gust un sonor barrufafelicitats! Doncs ja està dit.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 23 de octubre de 2008