Verins necessaris

Camisa de foc

Anna Carreras

Empúries

139 pàgines. 16 euros

L'evolució en el repertori dominant de les malalties mentals reflecteix cada present en un mirall invers. La depressió és la malaltia dels temps de pau i prosperitat. L'anorèxia apareix allà on no hi ha gana, però on en canvi hi ha una pressió flotant a l'ambient enorme -i gairebé intangible de tan òbvia- en relació a l'aspecte normatiu del cos femení que es considera presentable i poderós. Les afeccions mentals reflecteixen les lleis de valor i els estereotips que regeixen cada present: l'ombra fosca dels mínims que socialitzen. La crítica literària feminista nord-americana Elaine Showalter, responsable del neologisme "ginocrítica" (gynocritics), mostrava l'any 1985 a The Female Malady: Women, Madness, and English Culture, 1830-1980 com les "malalties de les dones" -el ventall que s'obre entre la melancolia o la neurastènia victoriana i la depressió o l'anorèxia del segle XXI-, han estat concebudes i tractades a partir de les pautes masculines socialment dominants sobre quins han de ser els models correctes i desitjables del comportament femení. Més recentment, Lisa Appignanesi reprèn a Mad, Bad and Sad: Women and the Mind Doctors (2008) l'argumentari de Showalter, però posa l'èmfasi en el protagonisme que tenen també les dones mateixes en la conformació i definició de les "malalties de les dones".

Anna Carreras (1977) projecta, gira a l'inrevés i problematitza alguns ressons d'aquest debat a Camisa de foc, una primera novel·la de gran vàlua, que té la doble virtut d'habitar nous territoris liminars, i d'obrir-los a favor del lector. Es tracta d'una breu novel·la d'amour fou, amb una protagonista de l'estirp de la Nadja d'André Breton, alhora fatal i angèlica. La "neurosi complexa i dissociativa" de la protagonista, la dona-d'ombra-cansada, és alhora un invent, un resultat i una assumpció dels desajustos bioquímics dels nou amants enfollits que ella ha acabat assassinant i trossejant, l'un rere l'altre, en el seu quimèric camí de cerca de l'home perfecte. Tal com diu el vers trobat de Joan Vinyoli d'on li ve el títol a la novel·la, la follia dels amants és coproduïda: va sorgir "quan l'un a l'altre ens vam posar la camisa de foc." El metge que tracta la dona-d'ombra-cansada al sanatori on l'han ingressada queda atrapat en la xarxa dels nou relats travats i consistents de les nou follies successives de les que ella s'enamora: anem de l'esquizofrènic al paranoic, de l'angoixat a l'anorèxic, l'hipocondríac, l'autista, l'obsès, el bipolar o l'amnèsic. Els relats que s'encadenen a la novel·la germinen en el territori fèrtil on es creuen la literatura i la ciència, la psiquatria i la psicoanàlisi, la lògica-matemàtica i el pòsit d'una experiència literària i cultural que omple el llibre de versos ocults, citacions i referències a un ventall de creadors que van de Perejaume a Pessoa, de Malher a Goethe, o de Magritte a Paracels. Tot això es posa en joc sense renunciar a una narrativitat absorbent, a un gruix assagístic que no entorpeix sinó que projecta la novel·la més enllà d'ella mateixa a base de teoremes i teories, i a una poeticitat que converteix la textura verbal també en territori d'indagació del lloc on es troben desig i follia.