Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Capri

Una vegada més, Valeria Bergalli ens obsequia amb un llibret deliciós. Una minúscula gran joia escrita el 1926 per Alberto Savinio, germà del cèlebre pintor metafísic Giorgio de Chirico. Savinio, també pintor, va deixar inèdit aquest text, trobat entre els seus papers. I sorprèn que un text tan esplèndid (de fet -i que no s'espanti ningú, perquè no voldria treure cap lector a aquesta petita meravella-, un llarg poema en prosa) no l'edités Savinio mateix, abans de morir. És clar que Savinio va morir el 1952 -havia nascut el 1891- i que en aquells temps de la postguerra mundial no devien estar per massa alegries poètiques. A més, l'estètica del llibre, aquesta mescla d'exaltació mítica tocada de surrealisme, potser ressonava encara massa a les estètiques del feixisme, en aquella època de neorealisme descarnat.

La bellesa de Capri és un tòpic i és molt difícil escriure sobre un tòpic sense caure-hi. Savinio ho aconsegueix plenament amb una hàbil mescla de descripció de les seves sensacions personals i d'història, de passat antic, més o menys mític, i de lirisme. De realisme detallat i d'onirisme metafísic. I aquesta mescla, agitada amb passió, passada per una llengua rica i precisa, dóna la meravella d'aquest text esclatant en el qual, segons Raffaele La Capria, el gran narrador napolità, Capri ha trobat un escriptor a l'alçada del seu mite.

Quan vas de Nàpols a Capri, tens una sensació estranya. No saps ben bé si ets tu que vas cap a l'illa o és l'illa la que, surant, ve cap a tu. Aquella ombra grisblavenca, de perfils vagues, se't va acostant, imponent, i et sents petit, perdut, sobre la closca de nou del traghetto que et sosté. Aquesta sensació també la té Savinio. Ell escriu que l'illa ha trencat les seves àncores de granit. Esplèndida anticipació, la d'anomenar ja de lluny la mena de roca que constitueix Capri, esplèndida imatge la d'aquestes àncores de pedra que, trencades, permeten a l'illa, amb tota la seva història i el seu mite d'avançar cap a nosaltres per posseir-nos i robar-nos el cor. Llavors, Savinio es gira cap a terra ferma i, darrere, veu el Vesubi. I increpa el pobre Leopardi perquè va titllar el volcà de paorós i d'exterminador. I dirigint-se a la muntanya escriu: "Oh, venerable muntanya. La més bella, dolça i delicada de totes les que m'ha estat donat de veure. Com una maternal lloca pacífica, empares aquest mar, aquesta terra, aquestes ciutats".

Savinio passeja per Capri, pel Capri de 1926 i pel de l'antiguitat. Parla amb el fantasma de Cèsar August i es troba amb el de Tiberi encarnat en un gos. Compara la gràcia lleugera de les pèrgoles clàssiques amb la potència dels farallons, les alçàries del monte Solaro amb les profunditats de safir de la Grotta Azzurra, on es submergeix després d'haver sentit "la cadència inimitable" del cant de la Mort, ran del penya-segat...

La Capria escriu que aquestes poques pàgines rescaten els itineraris capresos de la humiliació que el turisme i la fama els ha imposat. Té raó.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 23 de octubre de 2008

Más información

  • COLLS I PUNYS