Ben plantat

L'edifici de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), construït ja fa temps, destaca en el paisatge de la perifèria barcelonina, allà on conflueixen els barris del Bon Pastor i de Sant Andreu amb un extrem de Sant Adrià del Besòs. En aquella part de la ciutat se succeeixen els polígons industrials, les naus de tota mida i les infraestructures viàries. Des d'allà, Sant Andreu té l'aspecte d'una ciutat marítima que retalla la seva façana contra la platja de les vies. De tant en tant convé anar-hi a donar un vol per desembafar-nos de la Barcelona central. Allà els horitzons són amples i tornem a recuperar alguns trets geogràfics, la llera del Besòs o l'extrem de la Serra de Collserola, probablement és per això que podem jutjar-ho com un paisatge.

És en aquest context on es troba aquest edifici, part d'un immens conjunt no visible, on s'allotjen els serveis del Metro en el subsòl i l'estacionament dels autobusos a la superfície. Tot plegat un conjunt de plataformes edificades sobre un complex triangle ferroviari del que l'edifici d'oficines que ens ocupa n'és l'element emergent. L'edifici és una construcció de color blau d'uns 100 m de llargada i 17,50 d'amplada, construït amb la repetició cada 9 m d'un únic pòrtic, cosa que fa veure la importància que tenen els requeriments estructurals del subsòl. Uns requeriments obligats per les vies i la maniobra del combois del metro. L'edifici que veiem se suporta sobre aquesta estructura, recolzat sobre la llosa que cobreix tot aquest complex i que ha d'aguantar els autobusos aparcats a sobre. Destaca especialment la façana orientada al sud-oest.

Quan la construcció, com en aquest cas, ha d'estalviar pes, es baralla per alleugerir els seus elements. Un d'aquests sol ser el mur de tancament, aprimant-se fins a convertir-se en un conjunt de capes, molts cops muntades en sec. Per simplificar podríem dir que els murs estan fets més amb tacs i visos que amb paleta i morter. Les façanes d'aquest edifici són lleugeres i realitzades amb panells industrials sintètics de color blau. A l'arquitectura, però, li escauen els gruixos i els relleus, perquè donen ombres i són aquestes les que dibuixen en la llunyania la forma dels edificis. Però quan els gruixos no hi són, ens els hem d'inventar. Aquí l'invent és haver tret les finestres de la façana, com qui estira el calaix d'un arxivador. Aquestes finestres s'assemblen a un arxivador, amb la seva tapa frontal de color blau i els vidres als laterals. El recurs de treure la finestra fora és per evitar que el sol entri directament als llocs de treball. El modulat de les finestres, els seus volums i les ombres que produeixen, són els elements més destacats de la façana sud-oest, en contrast amb la façana nord-est, que és plana. Però encara amb això no seria suficient per fer arquitectura; a més, hi hem d'afegir altres decisions, com la de disposar aquests volums al portell o de fer-los decréixer en alçada segons augmenten les plantes, fins assolir el resultat que veiem. Potser és poca cosa, però és el que distingeix la simple construcció industrial de l'arquitectura.

L'edifici que ara veiem ben plantat en aquest panorma de perifèria ferroviària aviat quedarà eclipsat mediàticament quan construeixin davant seu l'edifici espectacle de la nova estació de La Sagrera i es cobreixin les vies. Algú pensarà que aquests són comentaris nostàlgics, dels qui ens estimaríem més que aquesta part de la ciutat mantingués l'aspecte de ciutat industrial i del treball. Potser sí, però és pitjor, com han fet aquest passat dilluns els dirigents sindicals catalans, decidir rebatejar el Pont del Treball, a prop d'aquest enclau, amb el nou nom de Pont del Treball Digne. O hi ha treball o hi ha esclavitud! O hi ha arquitectura o hi ha espectacle!