Ressuscitant un superperiodista

Periodisme? Permetin! La vida i els articles d'Eugeni Xammar

Quim Torra

Símbol Editors

300 pàgines. 22 euros

Any 1933: el jove reporter Domènec de Bellmunt es treu el barret davant "les dues primeres figures del periodisme català": Pla i Xammar. 1970: un altre jove periodista, Joan de Sagarra, també l'agita: "Parlo del més gran periodista del país -o un dels més grans si més no- un home de vuitanta anys que viu a Granollers i es diu Eugeni Xammar, i ningú no en sap res. Això és molt greu!" Sí, és el salt mortal. La Guerra Civil i el franquisme, com a bons professionals dels Serveis Funeraris, enterren la realitat.

El cas Eugeni Xammar (1888-1973) si no es tracta d'un miracle poc li falta, perquè estem davant d'una resurrecció. Ara mateix, Xammar li deu estar fent pam i pipa al seu amic Josep Pla. El de Llofriu li va profetitzar que restaria "inèdit", ja que no guardava res. A banda, el de l'Ametlla del Vallès va passar la major part de la vida a l'estranger, esdevenint un periodista virtual, només amb rostre de tinta de paper i sucat per l'oli de la llegenda i el vinagre de la polèmica.

Avui Xammar reviscola, fa cara lluenta i si parlés engegaria aquell ventallot de 1924: Periodisme?Permetin!, ara, títol de la primera biografia del periodista més internacional d'aquest país. La resurrecció s'ha fet pel tradicional sistema català: encenent un ciri darrere un altre, això vol dir: la tossuderia de Josep Badia per fer-li dir les seves memòries; la tasca de Quaderns Crema (els diversos reculls d'articles; les cartes amb Pla; les reedicions de les memòries ) i, clar, els ciris dels xammarians d'avui: Casasús; Pla; Cuito; Pons; Espadaler...

El 2008, Quim Torra, autor d'aquesta biografia, practica la reanimació al revés. Primer mirem el cos boca amunt. Per fer-se una idea ràpida de Xammar donin una ullada a l'índex: l'Ametlla; Barcelona; París, Londres; Buenos Aires; Madrid; Ginebra; Berlín; Nova York; Washington... I darrere més ciutats, desenes de diaris, ambaixades, governs, noms i noms... Xammar és el món. Un "superperiodista" (Pla, dixit), la gènesi d'un Clark Kent que surt disparat cap al cel, per mirar la terra, com si fos un mapa, amb llums de neó, darrere els quals hi ha notícies, que esperneguen com sardina fresca, i que SúperXammar olora i torna, volant, per endreçar: veloçment, breument, clarament, agudament. Són els poders del periodisme modern, la capa del periodista total, global: el salvador del caos diari.

Sí, aquest és Xammar, però també n'hi ha un altre. Torra l'ha anat a buscar, a desenterrar, a tornar-lo a la vida. Va, girem el cos boca avall. Guaitem el jove periodista, que fa els primers trets de paper a Tralla i Metralla; el de les sonades cròniques musicals a El Poble Català; el dels reportatges, de barretada, a la Primera Guerra Mundial; el cronista social de nata i pebre de baronesses i hipòdroms; els articles, de monument a la llibertat d'expressió, al Be Negre; les peces que electrifiquen l'exili català i l'interior... Les cartes amb Tarradellas; Rafael Tasis; Ferran Cuito; Obiols-Rodoreda; Carles Esplà, tots ells documents inèdits, sepultats.

La feinada és grossa; les palades de terra no caben en les rases que vigilen els jubilats. Torra descolga, vol trobar el negatiu de les memòries de Xammar. Aquí veiem el Xammar més invisible d'un individu ja invisible. Però encara queda clissar el Xammar que va escriure als diaris espanyols; sud-americans; britànics, el diplomàtic; el traductor; el conspirador... El no te l'acabaràs mai, perquè Xammar és digital: milions de píxels. Xammar sempre és el futur.