Després de les cavernes

Picasso va arribar a afirmar: "la pintura és més forta que jo, m'obliga a fer el que vol". ¿Es podria aplicar aquesta màxima a una altra disciplina, per exemple la fotografia, i a un altre autor, posem per cas Pere Formiguera? Indubtablement no. Al capdavall -i ha plogut molt-, Picasso és la gran font de la seva pròpia autoritat. La manera de mostrar l'autogènesi de l'art creatiu, de quina manera la pintura neix de la Pintura, va tenir en ell el seu Mides. Pere Formiguera, excel·lent fotògraf, s'entesta en voler extreure petroli de la fotografia a base d'utilitzar les tècniques pictòriques -gravat, pintura- mitjançant l'ordinador. El resultat és involutiu, matxucador, ratllant l'infantil. Un altre assumpte, més enllà de com ho resol l'artista, és el joc metonímic: la pedra que grava i és gravada.

En les sales de la galeria Fidel Balaguer, Formiguera (1952) ha reunit 15 gravats realitzats a partir d'una fotografia de diferents pedres que ha anat guardant durant anys, regals dels seus amics com a record dels seus viatges pel món. En una altra sèrie fotogràfica veiem més pedres, amb el mateix sentit ingràvid, però aquesta vegada acolorides digitalment. No ens diuen res, i només alguns traços recorden vagament l'art dels homes i dones de les cavernes, i com poblaven el món amb extensions de si mateixos.

Gravat ha quedat, la pedra. Pere Formiguera. Galeria Fidel Balaguer. Consell de Cent, 315, entl. 2a. Barcelona. Fins al 31 d'octubre