L'art que vingué del Nord

El dia era assolellat i la mar no estava gaire picada. A l'illa de Videy, a pocs kilòmetres de Reikiavik, un grup de gent gran i de nens pujava cantant al petit turó sobre el qual s'havia instal·lat una estructura metàl·lica amb cristalls disposats segons una complexa estructura geomètrica que emmarcava de manera estranya els fantasmagòrics paisatges islandesos. Des de dintre, es podia veure el gris del mar o les pedres fosques i monolítiques de la platja d'aquesta illa inhòspita que fou habitada ja a l'Edat Mitjana per un grup de monjos. També, segons com un es posava, es veien els monòlits de basalt que Richard Serra hi havia instal·lat feia uns quants anys. Era l'any 2005, s'inaugurava la primera Bienal d'Art de Reikiavik i, com era d'esperar, una de les estrelles de la manifestació era la presentació del Blind Pavillon (el pavelló cec), d'Olafur Eliasson, al ben dalt d'un turó de l'illa de Videy.

"Tu pots influir a la realitat, pots crear la teva pròpia visió de les coses"

"No crec en el somni del turista quan viatja a la recerca de 'l'experiència total"

"Hem de donar a l'art el potencial que es mereix", conclou Olafur Eliasson

Aquest pavelló s'havia mostrat per primer cop a la Bienal de Venècia -i ja feia dos anys que la seva obra més coneguda fins a les cascades novaiorqueses de la setmana passada, el sol de neó que va instal·lar a la sala de turbines de la Tate Modern de Londres, havia deixat hipnotitzats els visitants-, però en aquell entorn gelat semblava que el pavelló agafés el sentit èpic de les sagues centenàries. A la bienal islandesa també va presentar l'espectacular sèrie de fotografies de volcans vomitant lava enmig dels glaciars i d'altres imatges que eleven a categoria de mite el paisatge islandès.

No deixa d'ésser curiós que el primer premi Joan Miró, artista mediterrani fins al moll de l'os, hagi recaigut en algú tan allunyat dels paisatges assolellats de casa nostra com Eliasson. Tanmateix, i com es lògic, el que buscava el premi no eren les afinitats amb el mestre sinó incentivar i posar el focus sobre creadors, de qualsevol edat o nacionalitat, que estiguessin entrant en un moment de maduresa. És a dir, ni massa joves per ser encara una promesa ni massa grans perquè ja fossin una patum.

L'elecció d'Eliasson, en aquest sentit, és encertada malgrat tractar-se d'un dels artistes més mediàtics i coneguts del panorama artístic actual. Tot i així, a Catalunya se n'havien vist molt poques obres i el premi ha comportat l'oportunitat de veure-li dues exposicions importants. La primera ja està inaugurada a la Fundació Miró de Barcelona i la segona obrirà les portes a Girona el proper 18 de juliol al Centre Cultural Fontana d'Or de la Fundació Caixa de Girona. Han estat aquestes dues institucions les que han instaurat el premi, tot i que és la caixa gironina la que s'ha fet càrrec de les despeses dels 70.000 euros de dotació del guardó i els 300.000 que costaran les dues mostres. Un pressupost important que, s'ha de dir, ha quedat una mica enfosquit pels deu millions d'euros que ha costat el projecte de les quatre grans cascades que el mateix Eliasson ha fet brollar aquests mateixos dies a l'East River de Nova York.

- Miró. "Vaig intentar presentar la meva obra en el context de l'obra de Miró", explicà l'artista quan presentà l'exposició a la fundació de Barcelona, oberta fins al 28 de setembre. Ell mateix era conscient de la distància que hi havia entre l'un i l'altre, però racional i hiperresponsable com sembla ser, va buscar la manera de trobar-hi alguna relació. "Ell va treballar en una època en què es varen qüestionar les certeses de la percepció i de la realitat. Em sembla molt interessant aquest qüestionament de la realitat que van fer els surrealistes". A la Fundació Miró presenta només vint obres i la Fontana d'Or de Girona en mostrarà trenta. Totes les ha triat ell en funció de l'espai i, segurament, també en funció de la disponibilitat, ja que fins a finals de juny tenia dues grans exposicions a Nova York, una al Moma i l'altra al PS1, on presentava obres que, amb poques excepcions, no es repetien amb les que exhibeix a les fundacions catalanes.

- Participació. Una de les obres que presenta a la Miró és un gran taullell amb tres tones de peces de lego blanques que el visitant pot emprar per construir la seva ciutat ideal. Porta per títol Projecte d'evolució estructural cúbica (2004) i cada dia és una peça nova en funció de la gent que la manipula. Tot i que Eliasson busca la participació en pràcticament totes les seves obres, aquesta és potser l'exemple més clar d'aquesta voluntat. "Tu pots influir a la realitat, pots crear la teva pròpia visió de les coses", explica. "Pot semblar quelcom abstracte, però es tracta d'experimentar l'entorn, i l'art, igual que ho fas passejant pel carrer. Hi ha relació entre viure a l'art i viure en general. Trobo que hi ha relació entre desmitificar l'art i mitificar la vida quotidiana. En tota obra d'art s'hi troba la part estètica i l'ètica. Per a mi, l'ètica significa que ajudes a establir un punt de vista. La pitjor amenaça que tenim no prové del desacord o de les diferències sinó de la indiferència, del pensar que la teva forma d'ésser, el que votes o el que dius no té cap influència. Crec que l'art, precisament, és una manera de potenciar la participació".

- Percepció. La manera que té Eliasson de potenciar aquesta participació no és directa ni activista. La seva és una proposta molt més subtil, quasi invisible. Un exemple pot ésser la peça The afterimage cinema (2008), una de les "estrenes" d'aquesta exposició. Sobre la paret es projecten, en una seqüència de quatre minuts, una sèrie de figures geomètriques que van variant de color. L'espectador s'asseu i mira, i en l'interval en què les figures apareixen i desapareixen veu altres formes i colors que no hi són, que no estan projectades, sinó que són les imatges remanents que li han quedat a la retina o al cervell. L'experiència d'estar-s'hi una bona assegut és hipnòtica.

- Islàndia. Quasi totes les obres que hi ha a l'exposició de la Miró són peces amb projeccions, miralls, llums o objectes amb moviments que tenen com a tema la percepció, el moviment, el temps i la manera en què fem servir l'espai. A la Fontana d'Or, en canvi, es podran veure també les seves grans sèries fotogràfiques on introdueix el temps a la imatge estàtica. Recorden, algunes, les sèries monotemàtiques que feia Dieter Roth -el trencador artista alemany que s'instal·là finalment a Islàndia- de les cases islandeses en una minuciositat quasi de taxidermista. Tot i que la tradició de la que reconeix beure Eliasson és la de la psicologia alemanya de la Gestalt, els artistes abstractes i experimentals de principis de segle i els mestres conceptuals dels setanta, reconeix també una certa influència de Roth com a font d'inspiració. "La meva tradició és distinta, però sóc un gran col·leccionista dels seus llibres d'artista", explica.

- Experiència i documentació. Sembla com si el treball d'Eliasson oscil·lés completament entre l'experiència directa -en les peces amb llum o moviment o amb les instal·lacions a gran escala- i la documentació estricta que semblen reflectir les seves fotografies. Ell no hi està d'acord. "No crec que siguin coses oposades, més aviat funcionen en paral·lel. La documentació, al cap i a la fi, documenta una experiència, que està sempre a la base de voler documentar qualsevol cosa. Les meves fotografies miren d'ordenar els fenòmens naturals i normalment documenten coses essencials, com coves, cascades, una illa... Per mi no hi ha oposició encara que la fotografia pugui semblar més convencional, en realitat expressa els mateixos principis, problemes o fenòmens que el meu treball en altres mitjans". El cas és que Eliasson busca la complicitat del qui mira, el vol implicar de manera conscient i cerebral. "No tenim experiències pures, en el buit, a la manera romàntica de només sentit i prou. Per això crec que en tota expriència sempre hi ha un grau de representació. En aquest sentit em sembla molt problemàtica la tendència que hi ha a l'art actual de suggerir que el que importa és tenir una experiència pura, alliberadora -oblida el teu cos, el teu nom, el teu context...- perquè crec que si es descontextualitza el treball tires a baix tota la potència crítica de l'obra. L'experiència pot ser fantàstica, però sempre amb un grau important de consciència. Per això no crec en el somni del turista quan viatja a la recerca de 'l'experiència total'. Això no existeix, sempre tens informació, i consciència. Potser només és possible això quan neixes, o quan mors..."

- Trucs a la vista. Una de les coses que sobta de l'exposició barcelonina -i que es repetirà en part a les obres de Girona- és que tots els mecanismes de l'obra estan a la vista. Els motors que mouen les peces, els focus de llum que les il·luminen, els fils d'on pengen... Té una voluntat ferma de deixar clar el que és cada cosa, com es mou, per què. Assegut davant l'obra estrella de l'exposició a la Miró, Who is afraid (2004) (Qui té por?), consistent en tres filtres de cristalls penjats del sostre i de diferents colors que es mouen lentament en una seqüència aleatòria provocant reflexos en quasibé totes les sales d'exposició, mostra orgullós els mecanismes que els fan girar i el focus que permet crear els reflexos.

"Hauria pogut amagar el focus darrere la paret, com fa James Turrell, i crear un ambient misteriós i màgic amb una llum invisible que no queda clar d'on surt. Però no, aquestes llums no vénen de Déu, són cultura, són una construcció, i vull que es vegi el focus i el cable i tot el que hi ha. Penso que s'ha de ser molt honest amb tot això. Una foto és una foto. No pretenc fer creure a ningú que és una altra cosa. Per això les meves fotografies tenen un tamany petit, estàndard, i treballo en sèrie. No m'interessa el fashion show".

- Exposició. Es podrien descriure les obres d'Olafur Eliasson però és millor experimentar-les. El catàleg, que es presentarà amb motiu de la inauguració de l'exposició a Girona, oberta fins al 14 de setembre, pot ser una eina per al record o per identificar algunes peces. Però el que compta és el que cadascú se n'haurà endut, per exemple, d'un raig de llum blanca que l'abraça. "Li hem de donar a l'art el potencial que es mereix. No tinguem regles preestrablertes. Podem crear-les a la nostra mida i no val que algú digui que això és art o que no ho és. Cadascú ha de poder decidir per si mateix".