Amnèsia

A la directiva sobre immigració que acaba d'aprobar el Parlament europeu amb el suport entusiasta dels socialistes espanyols -només tres excepcions: Josep Borrell, Raimon Obiols i Martí Grau- se la coneix a Amèrica Llatina com a "directiva de la vergonya". També li escauria l'etiqueta de "directiva de l'amnèsia". De cop, ens hem fet rics i hem oblidat qui som i d'on venim.

A Amèrica se'ns va començar a conèixer fa més de 500 anys, quan els nostres avantpassats van exterminar milions de persones en nom de l'evangelització. No va ser només una missió idealista : el saqueig va permetre acumular els capitals que serien la llavor de la revolució industrial. Aquí el botí només hi va passar d'esquitllada, però altres països de la UE van poder fer el gran salt que encara avui beneficia tot Occident. Els catalans vam arribar tard a la festa, però també vam fer pela llarga amb negocis que avui tindrien molt mala reputació, com el tràfic d'esclaus.

Després les coses van canviar. Avui ets a baix i demà, a dalt. La decadència d'aquí va arribar a nivells terribles a la primera meitat del segle XX. Centenars de milers d'europeus van ser escopits de casa per la guerra, la fam o la repressió. Amèrica els va acollir sense demanar-los mai papers ni titllar-los d'il·legals. I ni se'ls va passar pel cap engarjolar ningú durant tres anys abans d'expulsar-lo.

Ara, les empreses espanyoles i catalanes tornen a fer grans negocis a Amèrica. I aquí devem en part a milers d'immigrants el creixement econòmic dels últims anys, la tranquil·litat del superàvit i els bons números de la Seguretat Social. Negoci rodó.

Només l'amnèsia pot explicar, doncs, el vot dels eurodiputats espanyols -molts d'ells, socialistes!- a aquesta directiva. O la idea de posar quotes d'immigrants a l'escola pública. O les multes i les cares llargues perquè alguns encara tenen la barra de no parlar català i, ja se sap, hostes vingueren que de casa ens tragueren. El PSC celebra ara 30 anys de vida: quina gran ocasió per fer memòria.