Scholem i Benjamin

L'amistat entre aquestes dues grans intel·ligències juevo-alemanyes del segle XX que són Scholem i Benjamin no és solament una de les més admirables relacions entre dos homes que va donar la centúria, sinó també un mirall en què s'hi reflecteixen les grans qüestions que interessaven a la intel·lectualitat alemanya d'aquell temps. En realitat, el llibre de què parlem avui és una gran aportació a l'estudi de diverses coses: la condició dels jueus ashkenazí en una capital com Berlín, la seva contribució al desplegament de la filosofia, la filologia i la crítica literària, i, en termes generals, la situació de la classe lletrada alemanya en el primer quart del segle XX. Que jo recordi, a això només s'hi assembla el famós número de la revista Cahiers anomenat L'Apport des Juifs d'Allemagne à la civilisation allemande, de 1933.

"Es tracta d'un gran document sobre l'amistat entre dues intel.ligències sobrehumanes"

Ja hi ha havia, al mercat, i s'ha reeditat, un llibre esplèndid de Gershom Scholem sobre la seva amistat amb Benjamin: Walter Benjamin, historia de una amistad (Random House Mondadori, Barcelona, 2007). És un dels dos grans documents que va donar el segle XX sobre l'amistat entre dues intel·ligències sobrehumanes (ho dic així perquè tots dos van devorar Nietzsche al seu moment); l'altre essent la correspondència entre Hannah Arendt i Mary McCarthy (Entre amigas, Barcelona, Lumen, 1998). Això a banda, Scholem va dedicar més d'un estudi al pensament del seu amic, i els lectors els trobaran si espigolen, tot navegant, la bibliografia disponible.

En el cas d'avui, es tracta d'una esplèndida refosa en llengua anglesa, a cura d'Anthony David Skinner, del que a Alemanya es va publicar fa pocs anys amb el títol Gershom Scholem Tagebücher, 1913-1923 . La síntesi americana es diu: Lamentations of Youth. The Diaries of Gershom Scholem, 1913-1919 , Cambridge, Mass., i Londres, Harvard University Press, 2007. El llibre resultarà extraordinari per a tot lector que tingui una tirada especial a tot allò que va esdevenir-se a Berlín entre la Guerra Gran, la República i l'arribada de Hitler al poder, tema que posseeix escassa bibliografia en castellà o en català (per exemple, el magnífic llibre de Peter Gay, La cultura de Weimar, Barcelona, Argos Vergara, 1984), però que en té moltíssima en el mercat alemany, i, per la via dels historiadors del segle XX, jueus o no, en el món editorial anglès i nord-americà. Es tracta, veritablement, d'un d'aquells moments en què la intel·ligència sembla que estigui a punt de rebentar -o d'enlairar-se al Paradís, en el cas dels dos autors d'avui-, de tan tibada com se'n troba la musculatura, i que, de fet, es va dissoldre (i, en part, es va exiliar) al ritme que creixia la fúria nacionalista. Totes les ciutats presenten moments epifànics en la història de la seva cultura, i així com Florència va brotar a l'època dels Mèdici, Berlín va viure, durant la Guerra Gran i els anys de Weimar, un esclat de debò característic i envejable.

Un dia de 1916, Scholem va llegir uns quants assaigs seus, en veu alta (costum del tot centroeuropea), davant Benjamin i la seva dona. Benjamin va dir-hi: "Penso que són bons". Llavors Scholem, que sempre va ser més "tòpicament" jueu que Benjamin, va parlar dels honoraris que podria rebre per aquells papers. Benjamin li va dir: "Trobar-se en possessió de la veritat és suficient per merèixer suport en aquest món" -és clar, després ho passaria prim tota la vida. En una altra ocasió, l'any 1918, Scholem va escriure a la seva dona aquestes paraules: "Llevat del meu amic, no conec ningú que, no solament per l'enginy que demostra en el que sap, sinó també per la perfecta puresa del seu ésser, pugui convertir-se en un Mestre per a mi". Per això Scholem i Benjamin van trigar molt de temps a tutejar-se: el "vostè" estava impulsat, de fet, més per l'admiració de Scholem envers Benjamin, que per la famosa cortesia d'aquest. Aquell mateix any, Scholem anota: "El sentit de la percepció de Benjamin ja no és humà: és el d'un boig lliurat a les mans de Déu" -una citació quasi quixotesca. Encara aquest any, l'estudiós de la mística jueva escriu: "El mètode de Benjamin és absolutament únic. No puc expressar-ho en altres termes si no és referint-me al mètode de la Revelació. Segurament, ningú no ha viscut d'aquesta manera des de Lao-Tse". ("Qui es lliura a l'estudi, creix dia a dia", deia aquest.) Tots dos van tenir clar que la filologia era la mare de tot coneixement, i que era també la clau que obria l'essència del que anomenem Tradició. (Cosa del tot oblidada, avui, a les nostres facultats de Lletres, que es dediquen frenèticament a ensenyar llengües modernes.) Per fi, un dia Scholem va escriure un poema, dedicat a Benjamin, que conté aquests versos: "Dol són els dies eterns que saludes. I que encara no hagis mort és un miracle que no arribo a copsar". Scholem va sobreviure 42 anys al seu amic; quan aquest es va suïcidar a Portbou, potser va estar segur que Benjamin, com Bartleby, havia anat a parar, finalment, al lloc que l'havia esperat des de sempre: el reialme pacífic "dels reis i els consellers" (Job 3, 14).