Teoria i pràctica

Fa una pila d'anys, quan les feministes treballaven per aconseguir el més obvi, un grup que es reunia a Barcelona es va plantejar com un dels seus primers objectius que s'hi apuntés una jove mare soltera que treballava fent feines a les cases d'algunes d'elles. La noia s'hi va oposar radicalment. "Quan jo no hagi de treballar tant i passar tantes dificultats per criar i educar el meu fill, us asseguro que també em faré feminista i aniré a reunions", va dir.

Les feministes es van quedar esmaperdudes. De la teoria a la pràctica en un minut.

Tot això ve a compte de la relliscada, o no, de la ministra d'Igualdad, Bibiana Aído, que va dir al Congrés allò de "miembros y miembras". Des que els polítics i sindicalistes van decidir que el políticament correcte per valorar les dones era dir allò de "companys i companyes" i altres cursileries es veia venir l'arribada de las miembras. No té la més petita importància. Tant és si va tenir un lapsus, va voler picar l'ullet o si va pensar que la modificació de la llengua ajudarà les dones.

Són molt més divertides les polèmiques lingüístiques políticament incorrectes, com la que va endegar Gabriel García Márquez, el 1997, sobre la supressió del accents, de la ve baixa i de l'hac o una utilització diferent per la ge i la jota i la zeta i la ce.

Els escriptors inventen el llenguatge. En el cas dels polítics, les paraules soles no serveixen si no es porten a la pràctica. El preocupant, en aquest cas, és la creació d'aquest nou ministeri que sembla la cirereta del pastís del nou Govern de José Luis Rodríguez Zapatero i res més.

La qüestió de la igualtat ha de ser transversal, afecta gairebé tots els ministeris i les comunitats autònomes. Si els 43 milions de pressupost que té la ministra Aído només serveixen per donar bons consells no farem res. Millor seria invertir-los en guarderies públiques, en promoure de veritat mesures efectives per a la conciliació laboral i familiar... El que no té sentit de cap manera és inflar la ja carregada Administració pública.