Que vénen els francesos!

Rebels, treballadors i àvids de diners. Gelosos de la seva independència, endarrerits, analfabets i capficats en les seves tradicions. Especialment salvatges i recelosos a l'interior. Una mica més oberts a la costa. Així eren els catalans de principis del segle XIX. O almenys així era com els veien els francesos que tractaven d'afermar una ocupació sobre el territori que mai van poder fer del tot efectiva.

Dos-cents anys després de l'inici de la guerra del Francès (1808-1814) -guerra de la Independència als territoris de parla castellana-, Catalunya s'omple d'actes per commemorar el bicentenari d'un conflicte que a tota Espanya es va lliurar en dues dimensions: l'enfrontament entre els ocupants i els ocupats, d'una banda; i la lluita, més silenciosa, dels partidaris d'iniciar una etapa més oberta i tolerant aprofitant els vents que bufaven des del liberalisme, contra els que s'aferraven al vell model que representava un Antic Règim que ja agonitzava.

"La guerra es planteja com una croada religiosa", diu Antoni Molina

El municipi del Bruc acaba d'inaugurar El camí de les batalles

Girona perd més de la meitat de la seva població després de set mesos de setge

Una bona part dels catalans exiliats a Mallorca van caure en la indigència

Barcelona és l'única ciutat catalana que va estar ocupada tota la guerra

"La revolta va ser patriòtica i alhora revolucionària", diu Lluís Maria de Puig

Catalunya commemora aquell període trasbalsador amb nombroses activitats. L'Ajuntament de Barcelona ha programat dos cicles de conferències: Guerra i municipis i Dones i guerra, que es perllongaran fins al novembre. El Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) s'ha afegit avui mateix a les celebracions inaugurant Monedes en lluita. Catalunya a l'Europa Napoleònica, una retrospectiva que permetrà conèixer una dada curiosa: el conflicte va servir perquè s'encunyessin les primeres pessetes a la Seca de Barcelona. I no podia faltar el Bruc. Mentre dóna brillantor al seu mític timbaler, el municipi acaba d'inaugurar el Camí de les Batalles, un recorregut per la ruta on el poderós exèrcit francès va patir la seva primera derrota al territori català a mans d'uns camperols inferiors en nombre, preparació i armament.

S'ha de dir, però, que l'efemèride no genera consens. Una bona part de la historiografia espanyola ha llegit el conflicte com una epopeia patriòtica decisiva per posar els fonaments de la nació espanyola. La lluita contra l'enemic comú, la unió de tots els territoris d'Espanya per fer fora l'odiat invasor es va fer a tot arreu "per la religió, la pàtria i el rei". Aquests fets han donat lloc a visions d'aquell conflicte que des de fa dècades són rebutjades o, com a mínim, matisades per la historiografia catalana. "Allò va ser una suma de diversos conflictes que es van barrejar. La lluita contra l'invasor francès i la lluita contra l'Antic Règim. Qualsevol que agafi un d'aquests elements aïllats li sortirà una interpretacio diferent. Ara, això de la construcció nacional és absurd. L'únic que es demana és el retorn d'un rei absolut", sosté Josep Fontana, historiador i professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra.

Els fets són aquests. El 27 d'octubre de 1807 l'Espanya de Carles IV i l'Imperi francès de Napoleó Bonaparte signen el Tractat de Fontainebleau, pel qual acorden envair i repartir-se Portugal. Les primeres tropes franceses entren a Espanya pel pas del Pertús el 9 de febrer de 1808 i uns dies després entren a Barcelona, on fins i tot són rebuts per les autoritats de la ciutat. Però el que havia de ser un pacífic trànsit cap al regne veí es va convertir en una invasió en tota regla que va deixar amb el pas canviat a les impopulars autoritats de l'Antic Règim i els oficials de l'exèrcit espanyol. Amb Carles IV i el seu successor Ferran VII a Baiona, la societat civil va prendre la iniciativa.

- Cultura de la violència. La resistència va ser extremadament violenta, adobada amb no poques dosis de fanatisme i xenofòbia. "La guerra es planteja com una croada per part de l'Església. Els saquejos i profanaments d'esglésies, o l'organització de processons blasfemes es repetien regularment. Tot això va convertir els capellans en agents propagandistes que empenyien la població a fer fora l'invasor", explica Antoni Moliner Prada, professor d'Història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i que amb motiu del bicentenari ha publicat l'assaig Catalunya contra Napoleó (Pagès editors).

Calia fer fora els francesos com fos, els ateus que havien fet la Revolució, els enemics als que s'havien enfrontat recentment a la Guerra Gran (1793-1795), els immorals que tenien segrestat el futur rei d'Espanya, per aquells temps anomenat El desitjat.

"-¿Es pecado asesinar a un francés?

- No, padre; se hace una obra meritoria."

Sentències com aquesta del Catecismo español es repetien en opuscles, proclames, cançons patriòtiques, pamflets i sermons que passaven de mà en mà. Els ànims mai no es van calmar, ni quan el 1811 els francesos van fer un intent d'acostament permetent l'ús del català als documents oficials. Al contrari, els catalans acumulaven nous greuges contra els francesos dia rere dia. "El francès és un ocupant que viu sobre el país. Un país que els últims cent anys havia viscut situacions d'extrema violència a conseqüència de les guerres i el bandolerisme. Però era normal, els invasors es movien amb la mateixa brutalitat", diu Fontana.

- ¿Mite o història? Totes les guerres s'alimenten de la propaganda, i aquesta última, dels mites. La història del timbaler que el juny de 1808 va fer fugir tota una columna francesa amb el so del seu timbal, amplificat per l'eco de la muntanya, va arribar a oïdes de tota la resistència espanyola. Fins i tot ha protagonitzat les narracions orals de la guerra del Francès fins als nostres dies. No hi ha constància històrica d'aquest fet, ni tan sols de l'existència d'Isidre Lluçà, el jove virtuós del timbal. És igual. La feta va córrer de boca en boca entre un poble que necessitava creure en la possibilitat de derrotar el poderós exèrcit que tenia mitja Europa als seus peus.

Els francesos, efectivament, van caure derrotats per dues vegades als voltants del Bruc. Va ser els dies 8 i 14 de juny, quan prop de 2.000 sometents van sorprendre en una emboscada prop de 3.800 francesos que es dirigien cap a Manresa per pacificar la ciutat que dies enrere s'havia revoltat.

L'abrupte terreny és avui una jove pineda que creix on fa dos segles hi havia grans extensions de conreus de vinya i oliveres. L'Ajuntament del Bruc ha inaugurat recentment El camí de les batalles, una ruta de 5,5 kilòmetres que reconstrueix l'itinerari que van fer els napoleònics aquelles jornades.

- La 'inmortal Gerona'. La guerra del Francès a Catalunya no serà recordada per les grans batalles, sinó pels setges que van patir un bon nombre de localitats. Girona en va viure dos, entre 1808 i 1809, el segon dels quals es va perllongar set mesos. "Un setge tan llarg és molt rar. Tot i que les muralles ja eren antigues, no és una ciutat fàcil de prendre per l'orografia. També s'ha de comptar amb la determinació de resistir de la població, a més de les amenaces de mort que pesaven sobre els desertors", assenyala Genís Barnosell, professor d'Història contemporània de la Universitat de Girona.

Set mesos després de bombardejos diaris, la ciutat va capitular. Dels 15.000 habitants que hi havien a la ciutat en van morir prop d'11.000, la majoria a causa de la gana i de les malalties. "Tot va quedar destruït. Girona va tardar 30 anys a recuperar-se, tant a nivell demogràfic com arquitectònic", diu Barnosell.

- Radiografia dels guerrillers

. Aquells sometents victoriosos del Bruc són els mateixos que es revoltaran arreu del país durant tota la guerra i no deixaran ni un minut de pau als generals francesos. Tortosa, Lleida, Tarragona i Girona van patir nombroses revoltes que van acabar amb milers de morts i amb les ciutats gairebé destruïdes.

Aquests cossos irregulars estaven formats per gent poc inclinada a formar part de l'exèrcit regular espanyol. "Eren camperols, sobretot, que es van organitzar en guerrilles per combatre millor l'enemic en zones on l'exèrcit espanyol no hi arribava. Sovint provoquen problemes d'ordre públic perquè no assumeixen cap autoritat, fins al punt que la gent els arriba a tenir por", subratlla l'historiador Lluís Maria de Puig, autor de diversos llibres i estudis sobre l'època.

- La Barcelona ocupada. Barcelona va constituir l'excepció. Única plaça catalana on els napoleònics van poder exercir un control real i que es va perllongar de principi a fi del conflicte. Tot i que els aldarulls, conspiracions i reunions clandestines per planificar accions contra els ocupants es repetien cíclicament, els barcelonins mai van protagonitzar una revolta equiparable a les d'altres ciutats catalanes per sacsejar-se el domini francès. "Hi havia gent que tenia ganes d'aixecar-se, però cap intent arriba a quallar. Les classes populars no s'alcen seguint el pressentiment de les autoritats locals. Cal tenir en compte que tant la Justícia com l'Ajuntament col·laboren activament amb els ocupants. Però sobretot hi ha una barreja de por i conformisme que invalida qualsevol intent d'alliberar-se", afirma De Puig.

Poc temps després de la seva entrada a Barcelona, els francesos van ocupar pràcticament sense resistència la Ciutadella i el castell de Montjuïc, dues fortaleses que permetrien als napoleònics defensar i controlar còmodament la ciutat. "A partir d'aquest moment és impossible que la ciutat se'ls escapi de les mans. A més, un gran nombre de soldats de l'exèrcit espanyol fugen i se'n van a les batalles que es lliuren al Bruc i a d'altres indrets", explica Josep Fontana.

I no només van fugir militars. Per als successius governadors francesos de Barcelona l'autèntic maldecap va venir de la pausada migració de comerciants, famílies acabalades de la ciutat, membres del clergat i funcionaris. La preocupació estava ben fonamentada, perquè molts d'aquests fugits passaven a formar part de la resistència a d'altres indrets, a més d'emportar-se documents importants pel normal funcionament de la ciutat.

- Mallorca, el refugi. ¿On van anar molts d'aquests exiliats? A l'únic territori que no va romandre sota ocupació: Mallorca. "Van patir moltes necessitats perquè molts d'ells van venir amb només una maleta i aviat van exhaurir els diners. Es van trobar amb dos anys de collites molt dolentes, cosa que va fer que molta gent es morís, literalment, de gana. La crisi agrària que ja existia es va agreujar precisament per aquesta allau migratòria", explica l'historiador mallorquí Valentí Valenciano.

La bona acollida que van rebre inicialment es va traduir ben aviat en gana i penúries econòmiques. En un dels seus escrits sobre aquella època, el periodista i escriptor Miquel dels Sants Oliver diu que per a la població autòctona la paraula català era sinònim de captaire.

A aquell col·lectiu de refugiats només els quedava l'únic consol de no haver de patir els ensurts de la guerra. L'exèrcit napoleònic mai va poder prendre una plaça fortament custodiada per mar per les esquadres britàniques. De fet, la petita illa de Cabrera va servir de presó on van ser confinats milers de francesos capturats al territori peninsular per l'erxèrcit espanyol. "Es calcula que entre 1808 i 1814 prop de 9.000 francesos van patir captiveri a Cabrera. La gana i les malalties en van matar uns 5.000", explica Valenciano.

- De nou la marca hispànica. El gener de 1812 Napoleó va aconseguir materialitzar una idea que li rondava pel cap des de feia temps: annexionar Catalunya a l'imperi francès. Ja no es tractava només d'ocupar-la militarment. L'emperador volia incorporar de ple el Principat a l'imperi. "Es tractava de crear una mena de marca hispànica, una frontera sud que estigués ben controlada. Josep I es va enfadar amb el seu germà perquè aquesta annexió significava amputar una part del territori que fins aleshores estava sota la seva autoritat. Però en la pràctica, Josep I mai va pintar res a Catalunya, ni tan sols la va trepitjar en tota la guerra. Només li interessava Andalusia", afirma Antoni Moliner.

És el temps en què els napoleònics intenten acostar-se als catalans amb mesures com la de fer servir la llengua pròpia als documents oficials, o rellevar dels seus càrrecs a molts dels comandaments que havien sembrat l'odi entre la població auctòctona per les seves decisions arbitràries. Tot, però, va ser inútil.

- La lluita silenciosa. La proclamació de la Constitució de Cadis, el 1812, va canviar la manera de veure el món de molta gent, tot i que en aquell moment molt pocs se'n van adonar. Una quinzena de diputats van anar a la ciutat andalusa en representació de Catalunya. "La majoria d'ells eren partidaris de mantenir la situació sense canvis, almenys sense molts canvis. Però hi havia certa heterogeneïtat. A un extrem se situaven un grup de diputats molt reaccionaris, i a l'altre, uns altres més predisposats al canvi, encapçalats per Antoni de Capmany", explica Lluís Roura, catedràtic d'Història Contemporània de la UAB.

La Constitució mai va tenir validesa legal perquè Ferran VII la va derogar en tornar a Espanya, el 1814. Però la metxa ja havia pres. Un altre model era possible i les dècades següents vindran marcades pel pols que mantindran els partidaris de l'absolutisme i els defensors del liberalisme. La societat civil, però, va rebre el naixement del nou model mentre estaven ocupats defensant la seva casa, la seva família i el seu país. "La societat civil es va assabentar de la proclamació de la Constitució gràcies als canvis en la denominació d'algunes places i carrers. No hi havia temps per més", explica Roura. "Els nous aires penetraran en les capes populars urbanes al 1820. Quant als camperols, que eren la majoria de la població, s'adonen que una bona part de les obligacions que havien heretat per tradició podien discutir-se. Planten cara i reaccionen erosionant el sistema a la seva manera. El que està clar és que res no serà com abans de 1814", sosté Josep Fontana.

- Les lectures de la guerra. La celebració d'aquest bicentenari ha revifat una polèmica entre historiadors que ja ve de lluny. Si l'Estat espanyol va néixer el 1714 amb la pujada al tron de Felip V, després de la guerra de Successió, la nació espanyola s'hauria forjat en un conflicte on els ciutadans de tots els territoris d'Espanya van viure una comunió d'interessos inèdita fins aleshores.

Les recents celebracions en record del motí del Dos de Maig a Madrid han posat l'accent en aquest suposat procés de construcció nacional. Però aquesta lectura és revisada per una bona part dels historiadors catalans. Molesta sobretot pel fet que tradicionalment s'hagin utilitzat els fets del Bruc i de Girona per demostrar el compromís dels catalans en la defensa de la pàtria espanyola. "Hi ha un anacronisme important. S'utilitza el concepte de nació com si tingués el sentit que té avui. Fa dos-cents anys no tothom entenia el mateix per nació. La Revolució francesa havia donat a aquest concepte un sentit polític, no identificat amb una pàtria. El que no podem fer és agafar-lo amb el significat que tenia fa dos-cents anys i assimilar-lo a la situació actual, perquè això és manipular", subratlla Lluís Roura.

"La revolta no fou només patriòtica, sinó també revolucionària. A l'alçament de Girona els ciutadans estan a punt de matar el governador militar. Els catalans es revolten contra el poder constituït, no només contra el poder dels ocupants. Hi ha molt més que patriotisme en aquesta lluita", afirma De Puig

¿En nom de quina pàtria lluitaven els catalans? "La pàtria catalana i l'espanyola no són conceptes antitètics, no hi ha una contraposició. Tot i que és veritat que algunes vegades als documents parlen de pàtria identificant-la amb Catalunya, en realitat es refereixen sempre a Espanya", destaca Antoni Moliner.

Catalunya va fer fora l'intrús, guanyant la seva independència de la França napoleònica. Però la guerra havia deixat un país arrasat, frenant una economia que abans del conflicte ja havia fet la revolució industrial, havent donat el pas de la manufactura a la fàbrica. Van ser necessaris trenta anys per tornar al punt de partida. El conflicte va costar la vida a uns 50.000 catalans. Els danys materials a les ciutats són incalculables.

El catedràtic Lluís Roura ho resumeix amb aquestes paraules: "La història diu que el regnat de Ferran VII no va ser avantatjós. Catalunya va guanyar la guerra, però la monarquia havia abdicat, hi havia una oportunitat d'intentar una altra cosa que no passés per allò de sempre. En definitiva, per no tornar al passat".