Presència de Max Jacob

Se celebra la primera exposició de pintura cubista a Barcelona, a la galeria Dalmau, el 1912, i al diari que aleshores es deia La Publicidad, el 26 d'abril, dos dies després de la inauguració, hi apareix, en francès, una nota entre irònica i seriosa de Max Jacob que ell presenta com si fos l'extracte d'una "Petita guia pràctica del degustador del cubisme" que de fet no ha existit mai. Comença així: "Primer: arribeu davant del quadro sense cap partit pres de sarcasme fàcil. Segon: considereu la pintura tal com es mira una pedra tallada. Aprecieu-ne les facetes, l'originalitat de la talla, la lluita amb la llum, la disposició de la línia i dels colors (Juan Gris ha cubicat la llum, Gleizes es baralla contra les seves poderoses sensacions fins a reduir l'univers als encants d'una tapisseria). Tercer: aferreu-vos a un detall que dóna la clau del conjunt, mireu-lo fixament una bona estona, i el model sorgirà. Quart: damunt d'aquesta darrera comparació, deixeu-vos transportar a les regions de l'Al·lusió poderosament exquisida. No sé si els cubistes professionals aproven el meu mètode personal de contemplació; em limito a exposar-lo, i no dubto que vosaltres, que més enllà dels Pirineus teniu unes delicadeses que nosaltres ignorem, per desgràcia, a París, en trobareu un de més adequat, més artístic".

El mateix 1912 havia sortit a París un dels primers llibres de Max Jacob, les Obres burlesques i místiques de fra Matorel, mort al convent de Barcelona, part d'una trilogia (Sant Matorel) il·lustrada per Derain i Picasso.

El 1919, al full Un enemic del poble, editat i en bona part escrit per Papasseit, aquest hi presenta la seva traducció d'un poema de Jacob. El mateix any, a París, el poeta que alguns qualifiquen de "Max el foll" publica la seva traducció francesa del Llibre d'amic i amat. El 1929, a La nova revista, hi apareix la traducció íntegra (signada per J.M., que deu ser Jeroni Moragues) de l'Art poètica de Max Jacob, petit llibre que havia aparegut en francès el 1922 i que és dels més influents del segle, encara que la seva irradiació hagi quedat una mica enfosquida perquè a partir del 1924 els surrealistes, comandats per Breton, li posen el veto, no el poden veure: gelosia. Breton i els seus són uns maniàtics de la canonització, conjuminadors de llistes de qui val i qui no val. Aquest fenomen és modern, no es dóna fins al XX. Abans els "cànons" es feien sols, era el temps qui posava en clar que Bach era el gran músic de la seva època (cosa que a la seva època molts no veien).

Foix, que té criteri propi i no es deixa influir per les proclames de Breton (tot i conèixer-les bé i apreciar-ne els punts interessants), dedica a Max Jacob dos articles, un el 1930 a La Publicitat i un el 1946 a Ariel, aquest amb el títol "Els poemes de Max Jacob, tan clars...". Max Jacob, nat a la Bretanya francesa d'una família jueva provinent de la Lorena, havia mort el 1944 al camp nazi de Drancy.

Max Jacob, inventor de la concepció moderna del poema en prosa, mestre també de la música del vers, queda com un dels més grans poetes del seu país: "No n'hi ha ni un que hagi tocat una estrella? Ui!, estrelles rai, tantes que vulguis!, però la Saviesa és un sol".

* Este artículo apareció en la edición impresa del jueves, 15 de mayo de 2008.