Evangelis apòcrifs

Apòcrif" és paraula grega que vol dir "amagat", "secret", i amb aquest nom són coneguts els textos religiosos jueus, i especialment paleocristians, que, tot i assemblar-se en molts sentits als textos que considerem canònics -com ara, en el darrer cas, els evangelis sinòptics de Lluc, Mateu i Marc, l'Evangeli de Joan o els Fets dels Apòstols- no van passar a formar part ni de l'Antic Testament ni del Nou. És sabut que, després que van ser redactats els evangelis canònics i tota la literatura que es refereix a qüestions anàlogues a les que presenten els quatre evangelis del Nou Testament, la suma de tots aquests textos, heretats sens dubte de memòries i llegendaris ja verídics, ja hiperbòlics, ja mistèrics que corrien entre les comunitats jueves i cristianes dels primers segles dels nous temps, l'aparat docte, per no dir protodogmàtic, del cristianisme, va decidir lentament, i finalment de manera taxativa, que una sèrie de textos havien de ser considerats útils i acordats amb el bon ensenyament de la religió cristiana, i una altra sèrie, la més nombrosa, havia de ser considerada interessant, però no prou ajustada a veritat o a les conveniències de la nova ecclesia.

"Els lectors catalans disposem ara d'un primer volum dels apòcrifs neotestamentaris"

Així va ser com una sèrie de textos, escrits gairebé tots amb posterioritat als que van ser considerats correctes, van acabar essent bandejats pels fiadors de l'ortodòxia cristiana: sumen, de fet, moltes més pàgines que els textos que avui trobem -en especial després del Concili de Trento, per bé que les discussions ocupen tots els savis i comentaristes cristians dels segles II al V, des d'Ireneu a Eusebi, passant per Climent d'Alexandria- en qualsevol edició de la Bíblia, a continuació dels Llibres de l'anomenat Primer o Antic Testament, que és el Testament que fonamenta tota la tradició religiosa dels jueus. Orígenes, mort cap a l'any 254, ja va comentar que, al costat dels evangelis de Lluc (el primer que es va redactar), Mateu, Marc i Joan (aquest, l'últim de tots en el temps, i tots plegats escrits a l'últim terç del segle I no se sap per qui), i d'altres textos, n'hi havia una colla que estaven "redactats per aquells que van llençar-se a escriure evangelis [és a dir, "bones notícies" relatives a la vida i les ensenyances del Crist] sense estar investits de la gràcia de l'Esperit Sant". Sigui com vulgui, i tota vegada que aquests textos van ser escrits en certa acordança amb llibres importants de l'Antic Testament que indicaven alguns detalls de l'arribada del Redemptor (com ara Isaïes), n'hi ha molts que resulten d'enorme interès, amb certs detalls que han prevalgut fins als nostres dies, com la suposició que Jesús va néixer en una cova molt fosca i després va ser amagat en una menjadora, o com el fet que, en aquesta menjadora, hi hagués un bou i una mula, per donar escalfor al bon Jesuset, o, finalment, el fet que la virginitat de Maria -prou aclarida en els evangelis canònics- sigui reblada per diverses comprovacions quasi de ginecòleg, per no dir encara pròpies dels rituals gitanos de casament als nostres dies: és el famós detall del mocador que surt tacat de sang, o no, o el dit de la persona autoritzada, que furga (¡quin horror, Déu meu!) en l'interior de Maria per assegurar-se, amb totes les de la llei, que la Verge és tal cosa, sempre ho va ser, i va continuar essent-ho després d'infantar la Criatura.

Ara els lectors catalans disposem per primera vegada d'una tria dels apòcrifs neotestamentaris, a cura acuradíssima d'Armand Puig i Tàrrech (Els Evangelis apòcrifs, Barcelona, Proa, 2008), que es completarà amb un segon volum, dedicat als escrits gnòstics, que no són ben bé la mateixa cosa, com explicarem quan escaigui. Jo de vosaltres, lectors, m'aturaria especialment en la lectura del Protoevangeli de Jaume, en l' Evangeli de Tomàs sobre la infància del Senyor -en què Jesús és presentat com una criatura més entremaliada, per no dir més dolenta que una pedregada-, i la Història de Josep el fuster, que ens ennova del fet que Josep tenia cap a 90 anys quan va esposar Maria (ja s'entén que necessités la col·laboració de l'Esperit Sant per deixar prenys la seva dona!), i que en va viure cent onze, que és molt poc si es compara amb el que van viure els fundadors del poble d'Israel.

L'edició no és tan completa com la magnífica de la Bibliothèque de la Pléiade (a cura de François Bovon, Pierre Geoltrain i Jean-Daniel Kaestli), però ofereix un tast dels apòcrifs del tot suficient. El pròleg i les notes són d'un enorme rigor, amb aclariment de les necessàries correspondències amb l'Antic Testament, i la traducció, a jutjar per les que ja coneixíem en d'altres llengües modernes, és esplèndida. Ahir celebràvem una llegenda que no ha passat la prova de la canonització vaticana (Jordi, el cavaller), i avui celebrem uns altres textos, igualment bandejats per l'ortodòxia, però d'un valor complementari i documental extraordinari.