Professionals i creatius

Llegim: "Rere les tanques publicitàries hi ha els tancs dels policies del sentit" (Hac Mor citat per Annie Bats al pròleg de Darrere les tanques d'Ester Xargay). Hi ha unes definicions modernes dels creatius i dels professionals que fan més riure que plorar i que no tenen res a veure amb els fusters o amb els soldadors, i ni tan sols amb els cobradors del peatge de l'autopista. La moda, la policia, la política i els negocis funcionen a base de professionals i de creatius. El sistema predominant és molt professional i s'ho té tot molt ben lligat per obra i gràcia d'unes categories intermèdies entre el professional d'un ofici autèntic i el professional com a bombolla de no-res, per dir-ho finament. Aquestes categories intermèdies són els esportistes professionals, que treballen a mig camí entre la inspiració i els treballs forçats.

Abans, els del trapezi, com tots els que sortien a l'escenari, no eren professionals: eren artistes. Ara hi ha artistes professionals, cosa que, si més no, permet o provoca l'aparició en escena d'una altra espècie: els aficionats. Però els artistes aficionats i els artistes professionals són la mateixa mena de menja. Les obres actuals no són fetes per artistes sinó per homes, diu Picabia. Artista professional no té sentit. Futbolista professional figura que vol dir que cobra perquè sap fer una cosa i la fa, i que el dia que toqui es retirarà.

Un artista no té cap garantia que li paguin res, el que fa és una cosa que no ha fet mai, a cada obra aprèn a fer l'obra que està fent, i fora d'això ni en sap ni en deixa de saber, i no fa ni vacances: simplement, té una cosa a fer. Aquell, per exemple, no s'ha retirat: només és que fa vint anys que reflexiona i un dia d'aquests es despenjarà amb una obra mestra.

En el sentit més romàntic de la paraula, l'artista es converteix en el creador, que segons Nietzsche és el més destructor de tots els esperits i per això la gent els odia i procura castrar-los. L'última volta de la rosca d'aquest garrot ha estat l'aparició d'una mar o marea negra de creatius que estimulen fins a extrems patològics la creativitat acrobàtica dels giravolts que permeten estar sempre de cul a la realitat, passi el que passi: només cal veure els anuncis. Només creuen en els propis anuncis. "Només feu propaganda del que no suporteu o què?" No es necessita creativitat sinó al revés: posar només el que toca posar-hi, no cal inventar-se res. L'art no crea coses noves: troba les que hi ha. "La creativitat, en art, només fa nosa", diu mossèn Xemeneia. La veritat sempre és nova, apunta Max Jacob. I Foix l'encerta així: "No parla: diu. No escriu: fa. No raona: provoca. No engrillona: emancipa. No ofereix: dóna. No s'enamora: ama".

Si l'artista o persona en alguns casos se'n pot sortir i fins i tot es fa pagar a preu d'or en el món dels professionals creatius és perquè el seu sentit de compromís, fatalitat o equilibrisme es dóna en una dimensió en què es pot assumir perfectament aquest concepte de professionalitat sense més trasbals que si portessis un cacauet a la butxaca. L'art, com tot autèntic compromís, ja es troba al món de més enllà de les tanques, on no val el famós "qui paga mana".