Exercici de sinceritat

L'última casa

Joaquim Carbó

Columna

206 pàgines. 11,50 euros

Com si es tractés de tres persones grans que es troben després d'uns quants anys de no veure's per recordar els vells temps, l'autor, en primera persona, es retroba amb dos dels seus personatges més populars, Pere Vidal i Henry Valua, quan tots ells, autor inclòs, han passat ja de la setentena. Per si algú no ho sap o no ho recorda, ambdós protagonistes van iniciar una sèrie, el 1966, a La casa sota la sorra, una de les obres més llegides per lectors catalans de diverses generacions i de la qual se n'han venut al voltant de dos-cents mil exemplars. L'obra tindria continuïtat amb vuit títols més -entre ells, La casa sobre el gel, La casa sota el mar, La casa sota les estrelles...-, els quals van esdevenir també una col·lecció de còmics dibuixats per Josep Maria Madorell, Les aventures d'en Pere Vidal. Aquest, segons afirma Joaquim Carbó en el llibre, creia que "els herois de còmic ni moren, ni envelleixen" i, per tant, no veia amb bons ulls una novel·la, i posteriorment un còmic, que tingués com a protagonistes els dos herois de la sèrie envellits.

Sense Madorell, mort ara fa quatre anys, Carbó acaba portant a terme la seva idea i escriu L'última casa, que no es pot definir ni com un llibre juvenil ni com una novel·la d'aventures. És una obra singular, un exercici de literatura i també de sinceritat, una llicència que els grans autors es poden permetre al cap d'anys i anys de professió. A partir de trobar-se, primer i de casualitat, amb en Pere Vidal pels carrers de Barcelona, després de temps de no saber-ne res, i més tard amb Henry Valua, Carbó s'engresca a recuperar un projecte de novel·la abandonat, i alterna en el text de L'última casa la trobada i les converses amb els seus personatges amb fragments del projecte, en el qual hi apareix tant el territori africà habitual de la sèrie com els protagonistes de sempre, amb el malvat Senyor Ti com a teló de fons. A través d'aquest cara a cara entre l'autor i els seus personatges, i amb una franquesa enorme, Carbó ens parla directament i indirecta d'ell mateix, de la seva manera de fer i de viure, dels seus defectes i de les seves dèries, del món més personal i de la situació del món en general, i especialment de la seva forma d'entendre i abordar la literatura, tot convidant-nos a entrar a la cuina de l'escriptor, amb innombrables referències a la seva forma de treballar un llibre: la documentació, els ulls oberts a qualsevol indici literari, l'escriptura sense mesura, les supressions d'informació, els dubtes, els temes...

Tot barrejant la realitat més íntima amb la ficció, Carbó es mostra tal com és, al costat dels seus personatges, tot retent, amb aquesta novel·la, un homenatge molt especial als innombrables lectors de la sèrie i al seu amic Josep Maria Madorell, i acaba cloent la saga d'una forma ben particular i propera, deixant les aventures per una altra ocasió.