Turistes i viatgers

Viatjar no sempre ha estat de moda. Grecs i romans, per exemple, detestaven moure's de casa, i només van fer-ho, i força, per causes majors, com la guerra o la recerca d'aliments de què no disposaven: això és el que va portar els d'Atenes fins a les ribes del Mar Negre, riques en blat. Allò normal era quedar-se al país, entre la gent coneguda, per donar compliment a aquest gran principi de les antigues civilitzacions mediterrànies -no tant la de fenicis i cartaginesos- que anomenem philia, que designa l'amistat i, per extensió, tot allò que ens resulta pròxim: la resta no interessava. La cita llatina més visitada a aquest respecte és d'Horaci: "Coelum non animum mutant qui trans mare currunt": "Canvien de cels, però no d'ànima, els qui les mars travessen" (Lletres I, XI, 27).

"Al llarg dels segles XIX i XX la gent va sentir la pruïja de córrer món"

Com sap tothom, moguts els cenacles urbans de finals del segle XVIII a conèixer món i descobrir cultures justament "heterofíliques", moguts per aquella curiositat tan lloable dels centres de coneixement de les societats europees il·lustrades, la gent va posar-se a viatjar d'una manera desenfrenada: així els viatges de Richard Chandler per terres d'Àsia Menor i de Grècia -que van significar una font inapreciable d'informació per a la poesia d'inspiració hel·lènica de Hölderlin, que no hi va anar mai-, els viatges de Goethe a Itàlia, o els viatges dels grans poetes romàntics d'Anglaterra (Byron, Shelley, Keats) a Roma i Grècia. En la majoria dels casos, però, el que es feia era fundar una societat d'amants de les terres exòtiques -així ho van fer els anglesos, sobretot- i enviar una colla d'exploradors món enllà, mentre els membres del club no es movien de la butaca londinenca, a l'espera que els viatgers reportessin tot el que havien vist. En altres casos, els viatgers ho feien a compte de les cases reials, com el català Alí Bey, que va fer-ho pels Borbons espanyols i després per Napoleó, a la recerca d'informacions que resultessin útils per a campanyes imperials o d'expoli. Cap a aquells anys, doncs, a cavall del segle XVIII i el XIX, es va posar de moda viatjar; i la moda encara dura, encara que la figura contemporània del turista no tingui absolutament res a veure amb la figura agosarada dels viatgers antics.

Però vet aquí que, inspirats sobretot pels millors exemples que he adduït, va haver-hi viatgers al llarg dels segles XIX i XX que van sentir la pruïja de córrer món per fer-se "rics d'aventures, rics de coneixences" (Cavafis, Ítaca ; poema metafísic que no s'ha de confondre amb l'adaptació completament foraviada de Lluís Llach). En aquesta manera d'entendre el viatge cal situar el bellíssim llibre que acaba de sortir de Claudio Magris (El viatjar infinit, traducció magnífica d'Anna Casassas, Edicions de 1984, 2008; El infinito viajar, traducció igualment esplèndida de Pilar García, Anagrama, 2008), recopilació d'articles sobre les experiències viatgeres de l'autor als anys 1980 i 1990, amb uns quants afegitons de molta actualitat, com els viatges narrats a Pèrsia i l'Orient llunyà.

En el cas de Magris, com no podia ser d'altra manera, el viatger no corre món per comprovar que les coses són iguals com les havia llegides o les havia vistes a la televisió, al cinema o en un prospecte turístic -habitualment, això comporta moltes decepcions, perquè tant la fotografia com el cine fan les coses més grans que no són en realitat; i llavors les piràmides d'Egipte resulten molt baixetes, la plaça romana de Sant Pere molt petita i la Sagrada Família un nyap-, sinó per descobrir allò que la realitat pot oferir sempre d'inèdit i de sorprenent, i, sobretot, tot allò -que en el cas de Magris succeeix també sense casualitat- que homes i dones de cada lloc expliquen, de manera que fan més gran, amb eloqüència, el coneixement de la vida i la callada existència del qui ha viatjat. Amb sensatesa, Magris viatja en aquest llibre sobretot per terres de la Mediterrània i de Centroeuropa; només per excepció s'aventura a visitar la Xina i el Vietnam, que són llocs on no hi ha manera d'entendre-hi res de res, com molt bé va explicar Roland Barthes en un assaig famós: Alors, la Xine?

Això sí: de la lectura global d'aquest llibre un hom arriba a la conclusió que el temps dels viatgers a la recerca d'allò que explicava Cavafis en el seu poema -que vol dir sortir d'un mateix per tornar més ric a si mateix al final de la vida, tot omplint-la de sentit- és un temps acabat. Avui, viatjar només serveix per distreure's de si mateix i de la mort que ens ronda. Tornem a Horaci, doncs, quedem-nos a casa, i viatgem, com a molt, al voltant de la cambra (Xavier de Maistre) o -espai encara més petit- al voltant del nostre crani (Frigyes Karinthy).