Grandesa i misèries de Rubió i Bellver

Els temps de les retrospectives amb cara i ulls al Col·legi d'Arquitectes ja han passat a la història. Per visitar l'exposició dedicada a Joan Rubió i Bellver (Reus, 1871 - Barcelona, 1952) es necessita una certa moral perquè, d'entrada, no és fàcil trobar-la. De fet, la idea inicial era fer una cosa de consum intern per als estudiants residents al Col·legi Major Ramon Llull. Un edifici reformat per Rubió que es troba al recinte de la Universitat Industrial de Barcelona, al carrer Urgell, i on, ja des d'un primer moment, s'havia previst fer l'activitat, amb pocs diners i molt bona voluntat. El catàleg -una mica desmanegat- té aportacions destacades, com la ressenya de les millors torres/residència de l'arquitecte, feta pel seu descendent Manuel de Solà-Morales, la correspondència de quan es construïen els laboratoris Serra a Reus, i un facsímil de l'opuscle La Catedral de Mallorca, escrit pel propi Rubió i publicat l'any 1912.

L'exposició és discreta: un munt de banderoles amb ploters, uns quants souvenirs testimonials i la bandera del Sometent de Ripoll. Malauradament, aquest muntatge no es troba a la magnífica capella de l'edifici del col·legi -que no es pot visitar perquè està massa a prop dels dormitoris-, sinó camí del bar, en un ampli i bonic passadís que recorda algunes propostes anteriors de Lluís Planas i Calvet, autor que va precedir Rubió en l'ampliació de l'antic conjunt industrial de Can Batlló.

Acostumar-se a fer muntatges amb impressions sobre lona, plàstic o metacrilat lluminós, tal com s'estila constantment, comporta el perill d'oblidar-se de saber tractar, en un moment donat, el material autèntic. La bandera de Ripoll, de seda brodada i pintada, miraculosament ben conservada fins a l'actualitat, presideix amb dignitat la recopilació d'arquitectures, però, com a paradoxa, aquesta condició honorífica li fa mal perquè està suportant unes condicions que la deterioren per moments. Com la resta de pendons de plàstic, està il·luminada una quantitat d'hores ingent amb quatre potents focus halògens. El teixit i l'aquarel·la són molt sensibles a la llum i estar exposats amb un excés lumínic els malmet de forma irreversible. Però el tèxtil català, tan històric com modern, no està passant pels seus millors temps.

I posats a parlar d'obres de Rubió amb problemes de conservació, cal destacar els safareigs del Sanatori del Tibidabo, coneguts con El Castell, que són la seva obra mestra. En aquest edifici de propietat privada l'arquitecte es va deslliurar de totes les feixugues referències arqueologistes que duia al damunt i que, sovint, li enterbolien el resultat final de la feina. També té una harmonia absoluta, poc freqüent en ell, amant com era dels conglomerats. Formava part d'un conjunt que, segons aclareix Valentí Pons Toujouse a l'Inventari General del Modernisme, va ser enderrocat l'any 1949. L'edifici supervivent, sempre referenciat en plànol quan es parla de Rubió, no apareix mai fotografiat a la majoria de recopilacions del modernisme, tret de la d'Oriol Bohigas. Potser perquè aquesta meravellosa construcció circular, amb aspecte de plat volador, es troba en un estat desastrós i està a la quinta forca, entre Vallvidrera i Les Planes. Té concedida una llicència de reforma, però les obres estan aturades. Els carrers que l'envolten, Júpiter, Saturn, Via Làctia i dels Satèl·lits, també diuen molt de l'isolament còsmic al qual està sotmès.

Si Rubió només hagués fet aquesta obra ja seria digne de figurar entre els bons professionals de l'època. Però aquest edifici humil i genial, tot i estar presumiblement protegit al catàleg monumental barceloní, resta encara deixat de la mà de Déu. Són les grandeses i misèries del modernisme. Com sempre, una història de rics i pobres, de famosos i d'oblidats, de perles i d'ulls de poll.

Joan Rubió i Bellver, arquitecte modernista. Col·legi Major Ramon Llull. Universitat Industrial. Comte Urgell, 187, Barcelona. Fins al 31 de gener