Un defensor amb causa

Un calendari penjat a la paret de la cel·la era el seu únic punt de referència. Un calendari on anava anotant els noms dels qui eren afusellats dia rere dia. Aquesta va ser la vida de Josep Solé Barberà durant els 157 dies que va viure condemnat a mort, pendent del dia en què el seu nom hauria de ser escrit també en el full del calendari. Això passava a la segona meitat del 1941 a la Presó Model, en les cel·les on els presos esperaven l'execució. Tot plegat, fins que la pena de mort va ser commutada per una condemna de 30 anys i un dia. És fàcil pensar, com diu l'historiador Andreu Mayayo a Josep Solé Barberà, advocat. La veu del PSUC (L'Avenç) que "aquells 157 dies, amb les nits corresponents d'angoixa, deixaran una empremta profunda en la seva vida". I així va ser, de manera que aquell condemnat a mort es va convertir en advocat defensor de presos polítics que acabaven davant dels consells de guerra o del Tribunal d'Ordre Públic (TOP), el tribunal que des de 1963 jutjava els delictes d'opinió i polítics.

Aquesta és una part de l'enormement atractiva personalitat de Josep Solé Barberà (1913-1988), advocat i dirigent del PSUC, amb un trajecte vital ben sucós, fill d'una família de mestres republicans que viuen amb gran esperança l'adveniment de la República. Un recorregut per cinquanta anys de vida política viscuda intensament que Mayayo ha construït de manera intel·ligent i amena, amb un important desplegament de fonts inèdites. Una biografia feta també des de la sintonia entre l'autor i el biografiat, perquè si Solé va ser un gran seductor, és obvi que Mayayo va ser en la transició un dels joves fascinats per aquell veterà lluitador. Un lluitador amb una vida rica i plena.

- De comissari polític a desertor. La biografia de Solé durant la Guerra Civil és paradoxal. El jove militant comunista que defensa la causa republicana des del Diari de Reus durant els primers dies de la Guerra Civil i esdevé posteriorment comissari polític acaba sent jutjat com a desertor. La clau d'aquest curiós final no és gens política: s'havia enamorat i va fer tard en el moment d'incorporar-se a l'exèrcit. Va passar-ho molt malament, no només perquè estava empresonat, sinó perquè no volia ser considerat un traïdor.

- Comunista, però del Barça. Un dels aspectes més desconeguts de la personalitat de Solé és la seva gran afecció pel futbol, mal vista en els ambients polítics compromesos de l'època, i la seva condició de culé. Després de passar per la presó i el desterrament a Castella, Solé va tornar a Barcelona el 1950 amb la intenció de "normalitzar" la seva vida. El primer va ser trobar feina, després es va fer soci del Barça (setembre de 1951) i dos mesos després es va casar. El Barça i la política es van creuar en la vida de Solé en una data important: el 28 d'octubre de 1973 Solé és detingut quan anava a participar en una reunió plenària de l'Assemblea de Catalunya, el mateix dia que Cruyff debutava en el seu Barça. A comissaria encara va tenir humor per preguntar el resultat d'aquell partit. Unes setmanes després escrivia en el seu diari de presó, el 18-XI-1973, que "ens consolen els dos gols del Marcial al Saragossa".

- Un advocat amb caràcter. L'exercici professional de Solé va fer un tomb quan va començar a implicar-se en la defensa de presos polítics. Era la seva manera de fer explícit un compromís polític. El 1958 va defensar Josep Bravo, militant del PSUC, afirmant des del primer moment la militància de l'acusat, i justificant que aquell jove s'havia fet comunista perquè no era possible resoldre els problemes socials "y hallarles salida dentro de los márgenes de la legalidad". El salt, però, el va confirmar mesos després acceptant defensar Miguel Núñez, màxim representant de la direcció del PSUC, del qual va fer una defensa obertament política. Jutjant Núñez es jutjava "todas aquellas personas que aspiran a la liquidación del espíritu de Guerra Civil". A partir d'aleshores les causes es van acumular, de manera que Solé defensava molts acusats pel TOP. I va ser capaç de moltes argúcies. Per exemple, en la defensa de Leopoldo Espuny, el 1967, va simular que traduïa directament un retall d'una notícia de Le Monde, però en realitat va inventar-se el contingut, de manera que va canviar absolutament el sentit del que deia el diari francès.

- Defensor de la política unitària. Al llarg de la dictadura Solé va estar sempre predisposat a tendir ponts amb la resta d'organitzacions antifranquistes. Com a advocat defensava tothom que li ho demanava, al marge d'ideologies, tot i que se sentia millor si el partit ho autoritzava. En un moment determinat va escriure a la direcció del PSUC dient-los: "no podéis imaginaros cuanto me alegraría una expresa aprobación de mi conducta". Solé va ser l'home del PSUC a la Taula Rodona (1966), primer organisme unitari de l'oposició catalana, de la mateixa manera que va ser un dels que van portar el fèretre de l'abat Escarré. També trobem Solé en la constitució del Consell de Forces Polítiques (1969) i en la creació de l'Assemblea de Catalunya (1971), de la qual va ser un dels màxims representants. I també va ser el rostre del PSUC en les conferències de les Terceres Vies (1975), la primera presentació pública dels partits encara clandestins.

- Les 'senyoretes' de l'advocat Solé. Malament si Solé hagués confiat a viure de la defensa dels presos polítics. Necessitava altres formes per garantir la subsistència familiar. Va fer de gerent d'una companyia d'assegurances i al seu despatx s'acumulaven un munt d'expedients de tota mena. També va fer molta feina a la rebotiga del Panam's, un local de la Rambla obert per un excompany de la presó, on Solé mirava de posar ordre a un negoci d'espectacles, música i senyoretes. Tot allò servia per fer possible la veritable vocació de defensa dels presos polítics.