El centre no existeix

Postal de Copacabana

Stefanie Kremser

Club Editor

176 pàgines. 16 euros

La pel·lícula Vint mil llegües de viatge submarí, estrenada el 1954 i repetida innombrables vegades per televisió, va inventar amb el Nautilus el paradigma per a les produccions de ciència-ficció: la càpsula en moviment era el reflex de tot un univers humà i dels seus conflictes. Dins d'un vaixell, tren, avió (completeu la sèrie a voluntat) el món es mou i nosaltres som quiets dins d'un espai aïllat on el temps sembla transcórrer amb una lògica particular. No la velocitat de l'avió que travessa el cel, sinó els batecs dels nostres cors a l'interior del vehicle són els que marquen el ritme del relat.

Permeteu-me aquesta introducció per situar el llibre Postal de Copacabana, de Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967). Com en una novel·la de Verne, un home amb una maleta es va endinsar en un llac de Baviera, en va sortir a l'altre costat del globus i es va encaminar cap a una farmàcia d'una petita població a l'altiplà bolivià amb el nom de la platja brasilera. En aquest cas, però, el viatge al centre de la Terra no interessa, la mirada de l'autora es dirigeix a aquella vida que es troba als marges del gran món, on els seus personatges cerquen nous horitzons.

El vestit tirolès de l'àvia, l'uniforme d'hostessa de vol de la mare i el físic de la filla són signes visibles que les protagonistes no acaben d'encaixar del tot a la Copacabana andina. L'autora descriu aquestes latituds amb un lleuger deix d'estrangera. Sent la necessitat d'explicar què és l'amanida de soltero, però no què seria el Kaiserschmarren. En tot el llibre, la traducció àgil de Ramon Farrés s'encalla en un sol lloc. En una nota a peu de pàgina explica que ha decidit traduir aquest plat com "pastís d'ous": un estrany pleonasme, ja que gairebé tots els pastissos són fets d'ous. El nom alemany, però, conté una coneguda llegenda: La mestressa, nerviosa per la inesperada visita de l'emperador, va voler fer creps, però se li van trencar i els va haver de servir esparracats. Aquestes migas alpines mostren com la gent sempre ha sentit la necessitat d'amanir la vida anodina amb espurnes que penetren profundament en el teixit de la llengua, on dormen històries com aquesta, mig oblidades: Una prova que el món, tanmateix, no és abastable ni traduïble del tot.

Postal de Copacabana, publicada en alemany l'any 2000, és la primera novel·la d'aquesta autora que va créixer a São Paulo i avui viu a Barcelona. Es tracta d'un relat lúcid, escrit amb deliciosa ironia, que conta el viatge vital de tres generacions de dones. La solapa anuncia que Thomas Kronthaler ja n'està rodant una pel·lícula. El llibre té la qualitat d'un bon guió, amb diàlegs vius i escenes nítides, imaginables ja en la simple lectura. Aquest és, però, també el seu punt més feble, l'autora no arriba a plantejar els problemes de desarrelament amb una mirada literària que penetri a l'interior dels protagonistes. Per a les seves heroïnes, el pas del temps no mereix més atenció que una sessió de gimnàstica per mantenir la figura o un bitllet d'avió per fer-se adult.

Kremsler ha convertit el món en pura geografia. Les vivències de les seves protagonistes són com un enfilall d'instants que han anul·lat tota relació amb la Història. La insostenible lleugeresa d'aquest llibre ens fa mirar la terra per la petita finestra d'un avió. El batec del món és una remor llunyana com les clapes de colors verds, turqueses i terrosos lluny sota els peus. L'última conseqüència de l'anhel de la llunyania que impulsa la trama d'aquesta novel·la l'hem de buscar en el metafòric viatge que Stanley Kubrick ens va regalar a l'Odissea 2001. El seu viatge interestel·lar va deixar prou clar que aquella càpsula d'on no és possible escapar és el jo.