La il·lusió del doble

Doble contra senzill

Eduard Vilella

Pagès editors

219 pàgines, 18 euros

Un dels mals indubtables de l'assaig en català és que, en termes d'Àlex Broch, és massa "autoreferencial". Així, aquest gènere sembla gairebé monopolitzat per les reflexions sobre la pròpia llengua o els trets definitoris de la societat catalana. Cal celebrar, per tant, que hi hagi llibres com aquest d'Eduard Vilella (L'Esquirol, 1967), que trenquin aquesta tònica i plantegin problemàtiques habituals en la millor tradició assagística europea, com és en aquest cas la qüestió del Doble. Per això mateix, Doble contra senzill té ja d'entrada el mèrit de contribuir a "obrir finestres, més que no pas baguls", segons l'afortunada expressió de Jordi Joan Baños.

Un altre element destacable del llibre que comentem, amb què l'autor va guanyar el premi Josep Vallverdú de l'any 2006, és que no es limita la problemàtica del Doble a la tradició que començaria amb la figura del Doppelgänger, pròpia del romanticisme alemany, i que se sol reduir a un llistat breu de textos, entre els quals caldria destacar el William Wilson d'Edgar Allan Poe, o El Doble de Dostoievski. Vilella segueix el rastre de la figura del Doble en altres cultures, i en èpoques històriques anteriors, tot al·ludint, per exemple, a com n'ha arribat a ser d'inquietant en moltes societats el naixement de nens bessons, pel fet de fer trontollar cosmovisions en què cada cosa i ésser viu només tenien un únic lloc previst i assignat. D'altra banda, a més dels individus idèntics, l'autor estén el sentit del Doble a fenòmens com l'ombra, el reflex o el complement. La figura, per tant, és tractada amb plena consciència del caràcter difús dels seus contorns, tot defugint tipologies simplificadores.

Pel que fa a l'explicació de la tendència dels homes a fabricar Dobles, tot i no arriscar-se a plantejar-ne una de pròpia, Vilella fa un repàs oportú i acurat de les interpretacions més destacades al respecte. D'aquesta manera se'ns recorda que, en la tradició psicoanalítica, Freud creia que la figura del Doble expressava de manera immillorable el caràcter tràgic del conflicte amb un mateix, que es troba present en tot individu; que O. Rank defenia que, mitjançant la forma duplicada d'un mateix, l'ésser humà intentaria escapar del seu caràcter mortal; o que C. G. Jung ho considerava una objectivació de l'"arquetip" de l'Ombra, o personalitat primitiva i irracional que tots arrosseguem. Pel seu cantó, el filòsof francès contemporani C. Rosset considera que la creació de dobles personals no és més que una de tantes manifestacions de l'afany il·lusori d'escapar del caràcter incomprensible i esquerp de la realitat immediata, tot imaginant-ne una altra, en relació a la qual poder donar un sentit a les nostres vides. Des de l'amic invisible que s'inventen els nens solitaris, fins a l'altre món de la tradició religiosa, els homes s'imaginarien altres versions del que existeix.

Si avui dia, però, tendim espontàniament a restringir la qüestió del Doble només a la del duplicat d'un mateix (el que molt astutament evita Vilella) segurament és perquè, en l'era de l'individualisme, donem per suposat que el nostre jo és l'únic que realment existeix i, per tant, l'únic que pot ser doblat o repetit.