Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Arquitectura

Aigua, Gas i Electricitat

Aquests tres elements, fluids sense els quals no podem estar, "les cadeaux des techniques" que deia Le Corbusier, han acabat per tenir una presència física determinant a la ciutat. No cal que els parli del per què les companyies i corporacions han de tenir emblemes o bucs insígnia, com se'ls designa en llenguatge comercial. De fet no ho sé, però tothom ho ha acabat acceptant, fins i tot l'Ajuntament a través del planejament urbanístic.

Cadascun d'aquests tres serveis tenen a la ciutat un edifici emblemàtic. Si mirem la silueta de Barcelona i la costa des del mar, són visibles l'edifici del Gas, la torre Agbar i les xemeneies de La Tèrmica del Besòs. Aquest darrer serà aviat motiu d'un referèndum per veure si s'enderroquen les xemineies o no. També hi ha qui ha suggerit que allí s'hi poden fer moltes coses.

Tot i el seu origen divers és interessant mirar-les conjuntament. La torre Agbar i la del Gas són edificis amb revestiment vidriat, que, amb certes diferències, folren la construcció donant-li un aspecte lluent i una aparença lleugera. En canvi les tres xemeneies són de formigó i no duen revestiment. El seu aspecte de prop és un dels més copsadors que conec, per la cruesa del formigó on es poden comptar les tongades amb absoluta claredat. És un edifici construït sense maquillatge, podríem dir fins i tot que sembla mal fet, la qual cosa avui és una qualitat. Aquest ja era així quan es va construir, en canvi els altres, probablement, començaran a envellir en poc temps. Els altres "volen" representar o simbolitzar alguna cosa, aquest no. L'edifici de La Tèrmica no és cap metàfora de res. És pesat, ja es veu. Aquesta condició de total submissió a la gravetat és potser una de les seves millors qualitats en una època de transparències i lleugereses de la qual els altres dos no han pogut fugir.

Algú pot dir, amb raó, que les torres de La Tèrmica no són pròpiament arquitectura. Jo crec que ho són tant com un pont o una presa. Són construccions, i per tant alguna cosa més antiga. Són d'una època d'abans que ens capfiquéssim en distingir entre arquitectura, interiorisme o urbanisme. Abans de les banals classificacions que no sabrien on posar l'aqüeducte de Segòvia o les muralles de Lugo. Les tres xemenies de La Tèrmica són, des d'aquest punt de vista, arquitectura.

Formen un edifici que no va disfressat, simplement duu la granota de fer feina. Estem tan convençuts que així no són presentables? Ens hem tornat tan estranys que ens fan angúnia perquè duen roba de feina? La Tèrmica, almenys, representa en aquest ball de disfresses la dignitat, el cambrer amb el qual molts en sentim més identificats.

El debat sobre deixar-les o enderrocar-les fa que ens interroguem sobre què preferim que representi la companyia que ens serveix: La fàbrica on es produeix el servei o l'edifici on treballen els seus directius. Resulta oportú perquè vivim en una època en què és més important el compte de resultats que el servei a l'usuari, la publicitat que el producte. Les companyies de serveis estan capficades en convertir la ciutat en una obra de teatre, però qui hauria dit que el millor de l'obra acabaria per ser l'apuntador.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 29 de noviembre de 2007