Setembre

Demà farà anys, exactament vint-i-tres, que va morir Joan Vinyoli. Recordo el seu funeral, a Sant Vicens de Sarrià, perquè el novembre és el mes dels difunts, però sobretot el recordo a ell, pujant aquella escala estreta i costeruda de casa seva, que ara mateix no sé si realment era estreta i costeruda, que la memòria es configura moltes vegades de manera simbòlica, i així aquella escala en la meva memòria és com l'escala de la seva vida i de la seva poesia. Novembre, mes dels difunts. El món sencer, homes i dones i això que ara nens i periodistes en diuen "la natura", camina irremissiblement cap al fons del barranc d'on ja no es torna més, per dir-ho amb un vers del poeta. Però la natura sí que en torna, i encara que l'arquitecte de la tardor (torno a citar Vinyoli), retiri fulla per fulla els coures, els roigs morats, els ors inconsistents, per deixar dura i neta l'estructura del casal de l'hivern (continuo citant Vinyoli), el novembre és generós, porta tresors pastosos: les castanyes i els moniatos, porta les magranes de pell coriàcia i cor de cristalls, els bolets perfumats d'humitat i, sobretot, els codonys. La meravella dels codonys, de formes bonyegudes, barroques, que tenen un perfum antic i la pell encerada, que prometen un codonyat pastós com la memòria i una gelea transparent com l'hivern, confitura de vidre. Sí, el novembre és generós, perquè, entre les boires filagarsoses dels seus fondals, porta aquell estiuet de sant Martí, aquell tros de la capa del sant convertit en bon temps, que ens escalfa uns dies, amb el solellet sospès, les esgarrifances del cos i les de l'ànima. Vénen els tords, de pit també pastós, i entren les becades, gustoses de sotabosc i de cucs de la terra. Ocells prodigiosos a la taula, ocells que ens permeten una estranya comunió amb el podrimener i les olives madures, amb la carn destinada a passar-se i amb l'oli de la unció salvadora. Sí, el novembre és generós, perquè també ens porta el vi novell, el primer tast de la verema, miracle de la fermentació, decantació de totes les terboleses, viatge a la transparència.

La dites són clares: "Per sant Martí, la pinya cau del pi", "Per sant Martí, mata el porc i enceta el vi". Tot són regals del novembre.

Però Vinyoli mira més enllà d'aquest mes generós, mira cap a l'hivern. Cap a la seva estructura dura i clara. A ell, més que el novembre li agrada el desembre: poden menys, escriu, "els perfumats bolets d'un novembre plujós | que els arbres corglaçats, erts, del desembre". Als darrers temps de la seva vida busca la transparència de l'hivern, s'allunya dels embruixos del ponent, esventa les recances i les cendres (torno a citar-lo literalment), i diu que "vindrà la mort i els ulls m'arrencarà: | veuré llavors un altre firmament". I encara afegeix: "La mort és simplement un canvi més". I encara: "Veurem llavors carenes | o un estimball? | No facis cap pregunta: el que era és acabat, el ja-no-ser comença". De moment, però, tenim el novembre.