Tanatoris 'zen' i cementiris de la gent

Un tanatori és un edifici complex perquè posa en contacte dues coses molt diferents. Per una banda, els difunts, que són exposats a les sales de vetlla a través d'un vidre, des d'un espai propi i amb una climatització diferent i, d'altra banda, les sales amb els familiars i amics. Perquè això s'entengui, des del punt de vista funcional, pot comparar-se amb un mercat modern o amb la sala de nadons d'un hospital. En aquests casos el públic o els familiars es mouen per espais diferents de la fruita, la verdura o els nadons. Però a diferència d'aquests edificis, un tanatori té un requeriment molt més difícil, que per simplificar-ho és l'estat d'ànim de les persones que allí es troben fugaçment. L'arquitectura dels tanatoris de Barcelona sembla haver resolt aquestes qüestions funcionals adequadament, però li manca una sensibilitat espacial en molts casos. Per dir-ho simplement, els tanatoris són més una instal·lació que un lloc. Vull dir que de la major part d'ells es podria dir allò tan amanit de: "Visiti les nostres instal·lacions", però ningú diria: "Quin lloc més bonic".

Els tanatoris semblen haver optat per l'estètica de vestíbul d'hotel. I crec que falta imaginar-los com una casa, de fet són la improvisació d'una casa en un acte de comiat. Si es diuen sales de vetlla és per alguna raó, la sala no és més que una habitació amb una alcova en la qual es troba el difunt. Quasi totes les coses que es treuen de la casa per fer-les fora tenen el mateix problema i quasi totes són víctimes dels professionals del sector corresponent. No naixem a casa, no ens casem a casa i no ens morim a casa.

Als tanatoris els manca una sensibilitat que no donen els patis interiors, per més que en posem. Tenen massa l'aspecte encarcarat de l'arquitectura pública a Catalunya: llums dicroiques encastades, grans superfícies vidriades, baranes d'acer inoxidable (un material que hauria de ser proscrit), panells de fusta, el sempitern travertí o formigó blanc i, sobretot, aquesta mena d'ordre llepat, que resulta impecable pel traçat de la planta, però no està pensat des de l'experiència. Tenen més d'exercici gràfic que d'arquitectura.

La manca de sensibilitat no s'arregla amb la profusió de patis orientals amb arenes pentinades i amb algunes pedres ben triades, ni amb jardins zen, que han acabat per donar un aire comú a tots els tanatoris barcelonins. Tot un repertori cursi propi dels qui pensen que la paraula minimalisme és un antídot contra el mal gust. Si per alguns edificis seria exigible que quedessin fora de les modes, aquests són els tanatoris. Algú ens pot explicar per què una bassa plena d'arena pentinada "desprèn un aire de tranquil·litat i harmonia", enlloc d'un espai en penombra senzillament emblanquinat?

En qualsevol cas no es preocupin, els nostres familiars no hauran d'estar gaire temps en aquests edificis horribles, aniran al cementiri. Aquest encara és un lloc col·lectiu, fet amb tantes aportacions que és com la ciutat mateixa. Els seus murs amb els nínxols decorats amb tot allò que a cadascú li agrada no han sofert encara la tirania de l'arquitectura ni del grafisme minimalista. Collserola, sense anar més lluny, és esplèndid, sobretot un dia assolellat. Las parets de nínxols amb els noms dels seus habitants són una mena de ciutat escrita. La cita d'Aristòtil: "Una ciutat està composta per diferents classes d'homes; persones similars no poden crear una ciutat", ens fa pensar que als cementiris, al contrari que als tanatoris, seguim sent persones diferents.