En banyador davant el mar

El Club Natació Barcelona sembla, a primera vista, un simpàtic refugi per a jubilats. Però no ho és. Al voltant de la seva piscina d'aigua salada prenen el sol cada matí la col·lecció de jubilats més sans del país. En el perímetre de la pileta es crea cada dia, en grups de tres, quatre, cinc o més, una tertúlia de veterans que gasten un humor de primera i llueixen una gamma de morenos sòlids i professionals com només és possible aconseguir-ho amb la dedicació i la constància que practiquen cada dia a la vora del mar. Una manera de viure la societat de consum i que figura en la filosofia del club. No hi cap soci que se salti la norma: una entitat lúdica on l'amistat i el sentit de l'humor predominen per sobre dels altres valors.

Hi ha una dita que resa: "El club és la ciutat de Barcelona en banyador"

Els cenebistes -de CNB- són fidels hereus de l'esperit del fundador del club (10 de novembre de 1907), Bernat Picornell, un home entregat en cos i ànima als plaers d'aquest món, a qui "agradava menjar bé" i que, segons diuen els arxius del club, "sabia fer-ho". Amb aquest antecedent no és casualitat que entre el migdia i l'hora que sona l'himne del club pels altaveus -cada dia puntual, a les 14.00 hores- topis amb les mostres més saludables, animades i conyones que les que es troben al peu de la piscina d'aigua salada.

"La filosofia del club és crear un ambient agradable amb l'esport com a base fonamental", resumeix Bernardo Ramírez, de 82 anys, cenebista des dels 15 anys. "No hi ha diferències socials", recalca Joan Viles, de 90 anys i soci del club des del 1939. "Jo, al club, he vist empresaris, magistrats, artistes, escriptors i obrers jugant i fent esport plegats. Et poses el banyador i el barnús, i ja està". I en Ramírez apunta: "Quan s'entra al club, les sirenes polítiques es queden a la porta".

Cenebistes com en Bernardo i en Joan n'hi ha a milers i de tota condició social. Això sí, tots han hagut d'acatar la norma no escrita més important de totes les que es respecten: el banyador i el barnús es fan a tots iguals. I encara més. Tant en Bernardo com en Joan recorden que "el barnús estripat era un espècie d'imatge de democràcia interna". I afegeixen: "Ser soci del club era un signe de democràcia durant el franquisme". I posen com exemple la famosa parella de pilotaris que varen formar "el doctor Gallart i el seu xofer".

Ser del Club Natació Barcelona és quasi un culte. Fins i tot hi ha un dita que resa: "El club és la ciutat en banyador". Pot ser que així sigui. Fins fa uns 30 anys, i encara ara, quan algú deia que anava al club, tothom entenia que es referia al CNB. Un lloc on la seva gent més fidel hi continua per l'especial ambient familiar i de camaraderia.

Un altre dels signes d'identitat del CNB és la facilitat per formar grups, societats o penyes sense nom i sense cap objectiu específic. L'important és passar l'estona i riure, encara que hi hagi converses surrealistes i estrambòtiques. Hi ha penyes molt consolidades als frontons -al frontó petit de mà anomenat La Gàbia es barreja la gresca amb l'activitat física- a la petanca, el windsurfing i el surf -són gent jove-, al patí a vela, i naturalment, a la natació i el waterpolo. La veritat és que cada esport, cada secció, ha forjat el seu propi ambient. Molts socis coincideixen que els frontons són l'expressió més genuïna del bon rotllo del club. "El frontó té un tipus d'humor molt peculiar", diuen.

El cens de socis -uns 8.900, el 35%, són dones- acredita l'heterogeneïtat; la seqüència d'un dia qualsevol també: fins a les dues de la tarda, hi trobem veterans al sol; a l'hora de menjar, professionals que s'acosten al club a relaxar el cervell i els músculs; a mitja tarda, esportistes de diferents edats que han d'entrenar; els caps de setmana, gent de tota mena, famílies senceres que s'acosten al club com si fos la torreta particular de la ciutat vora el mar.

Una de les activitats de lleure i que amb el pas del temps s'ha convertit en un icona de la filosofia del club és el ta-ka-tà. Un joc que es juga amb una pilota de tenis, per parelles i amb una xarxa de voley ball. Tot sobre un terreny de joc format per dos rectangles marcats sobre la sorra amb cinta de plàstic. "El ta-ka-tà forma part de la filosofia del club", diu en Juli Gonfaus, el dinamitzador del joc al club, orgullós de poder comptar amb 140 participants al campionat social de l'entitat. "Ha tingut bona acollida per la situació del club, al costat de la piscina d'aigua salada". "Amb el banyador n'hi ha prou per treballar el cos i el cervell amb una piloteta de tenis sobre la sorra". El ta-ka-tà és una de les grans aportacions de la Barceloneta al diverttimento ciutadà: l'altre és el propi club.

Tota aquesta rauxa social va acompanyada per una activitat esportiva d'elit. De les 10 seccions, el CNB és sense cap mena de dubte l'entitat que ha donat major nombre d'esportistes olímpics als equips nacionals, amb 153, la majoria d'ells provinents de la natació i el waterpolo, els esports reis del club. Malgrat la professionalització dels esportistes, el club no ha perdut la seva filosofia.

Quan hom vol parlar de l'origen de la natació a Espanya, cal parlar de la història del club i els seus orígens. El 10 de novembre de 1907 en Bernat Picornell i l'Emili Soler, juntament amb uns amics, grans amants de l'esport, van fundar el Club Natació Barcelona al gimnàs Soler del carrer del Carme de Montjuïc. El club s'ubica primer als Banys Orientals en un local rellogat, passant a llogar-ne un altre després als Banys Sant Sebastià i, per fi, sempre amb el mar davant, el Club ocupa el lloc on el trobem avui. De seguida va néixer la primera competició de la natació espanyola, la Copa Nadal, prova que es va nedar al mar Mediterrani. Ubicada actualment en aigües del Port de Barcelona, al Portal de la Pau, s'ha convertit en una de les clàssiques estampes ciutadanes del matí de Nadal. Fins aquest 2007, en què el club ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi. Un centenari que quedarà a la memòria històrica amb el llibre de l'il·lustre periodista Lluís Permanyer, amb la seva obra Club Natació Barcelona, 100 anys.

El waterpolo també va ser obra de Picornell. El fundador del club, que ja havia estat nedador i jugador de waterpolo a Marsella, organitza entre els seus atlètics amics dos equips: el de casquet blau i el blanc. Aquest partit, dirigit pel mateix Picornell el 1908, va encantar al públic, tot i que el camp estava situat mar endins.

No només el CNB es va preocupar dels esports de l'aigua. El 1910, el club organitza la primera prova atlètica, el primer cross amb sortida al carrer Major de Gràcia i arribada al mateix club. Cinc anys més tard, el CNB fou fundador de la Federació Atlètica Catalana. Un dels mecenes de l'atletisme fou el farmacèutic Nemesí Ponsatí. Per a molts dels socis, la modernització del club és un fet sempre i quan no es perdi la identidat: el banyador i el barnús.