Que torni a casa

Avui no parlarem de cap edifici, parlarem d'arquitectura i de la ciutat aprofitant la celebració de la primera Setmana de l'Arquitectura, organitzada pel Col·legi d'Arquitectes i l'Arquinfad. S'han programat diversos actes, des de teatre i cinema, fins a exposicions, simposis i activitats infantils. Segons els organitzadors, la setmana pretén apropar l'arquitectura a la societat. És clar que una manera d'apropar l'arquitectura als ciutadans és que aquesta no s'allunyi, ja que l'arquitectura sembla alguns cops distanciar-se. En definitiva, el que crec és que l'arquitectura, de qui no pot allunyar-se és de la ciutat.

Sistemàticament l'arquitectura contemporània, com a mínim una part, s'ha presentat els darrers anys com la salvadora de la ciutat. Perquè m'entenguin, l'arquitectura s'ha imposat a l'urbanisme. Precisament l'urbanisme es fa amb un material extra que, alguns cops, l'arquitectura no vol o no sap entendre. L'urbanisme es fa amb l'espai però també amb el temps, i treballa amb ell. Paradoxalment la ciutat no té edat i els edificis sí. L'arquitectura dóna la impressió d'estar avorrida de la ciutat i sembla decidida a canviar-la, costi el que costi. Sembla no encaixar a les normes que han funcionat tradicionalment, i per això es creen comissions i organismes per justificar noves interpretacions de les regles que ordenen la ciutat.

Conceptes com alineació, alçada reguladora o fondària màxima són presentades com la més alta expressió de la perversió. La ciutat no és obeïda. I no ho és perquè impedeix una classe d'arquitectura. Evidentment hi pot haver casos en què les regles no resolen el problema, però són excepcionals. I que ningú s'enganyi, la normativa urbanística és més un regulador de la voracitat immobiliària que de l'arquitectura d'avantguarda.

Els hi poso un exemple que permet veure de manera exacta el sentiment que tenen de la ciutat alguns dels qui li donen forma i de quan aquesta es considera un obstacle per a l'arquitectura: l'acta del jurat que va atorgar el Premi Ciutat de Barcelona d'Arquitectura i Urbanisme el 2005 als arquitectes responsables de la reforma del Mercat de Santa Caterina. Deia així: "contribueix a la renovació d'un fragment de la Ciutat i la seva memòria, i converteix l'edifici en porta i reclam que convida a endinsar-se en l'intricat teixit del barri de la Ribera des de l'espai indiferenciat de l'avinguda Francesc Cambó". La paraula clau és "indiferenciat". Espai indiferenciat, diu. S'imaginen una ciutat en la qual tots els espais fossin ben diferenciats i els projectistes, per estimular-se, es capfiquessin per aconseguir-ho? Jo sí. Aquesta ciutat alguns cops s'assembla a Barcelona, i si no vagin al Fòrum o simplement passegin per la nova Diagonal. Aquest és el principal mal del divorci entre l'urbanisme i l'arquitectura. El que semblem oblidar és que els que diferenciem els espais som nosaltres, el ciutadans. Entre carrers iguals i indiferenciats als ulls dels estranys i d'alguns projectistes, nosaltres distingim els matisos del carrer on viu una nòvia, o la nostra mare, o el del bar on fem l'aperitiu o, senzillament, els de l'itinerari per anar a la feina. En canvi els turistes necessiten espais ben diferenciats, per això la ciutat es va omplint d'edificis estimulants.

Proposo des d'aquí una manera més fàcil d'apropar l'arquitectura a la societat: que torni a casa, que torni a la ciutat.