'Ets un pendó, neng'

El malvat J.R., aquell sinistre potentat oriünd de Dallas, es debatia entre la vida i la mort a l'hospital. L'havien tirotejat, i ho tenia cru per sortir-se'n. I mentrestant, la seva dona no es comportava com s'hauria esperat d'una possible vídua imminent. O almenys això li va semblar al seu sogre, que li va retreure l'actitud amb aquella frase lapidària: "Sue Ellen, ets un pendó". I ja va estar. La sentència va quedar per sempre més en el annals de la història popular, amb una especial rellevància pel fet d'haver estat pronunciada en el naixement de TV3, només un any més tard que ho fes l'edició catalana d'aquest diari. Es podria considerar la pedra fundacional d'una llarga riuada de frases, expressions, gestos, personatges i anècdotes que s'han anat incorporant a l'imaginari col·lectiu gràcies a la capacitat de penetració de la televisió, sobre la qual no cal insistir gaire.

Quan TV-3 es va crear, amb el compromís de contribuir a la normalització lingüística, no semblava tan obvi que hagués de parlar en català

'Poble Nou' va ser la primera telenovel.la pròpia i va marcar un abans i un després en una manera de fer que ha tingut continuïtat

Fins aquell moment, sempre havíem sentit parlar J.R i tota la seva parentela en castellà. Perquè va ser Televisió Espanyola la primera en programar la sèrie. I TV3 va tenir l'encert d'incloure-la com un dels plats forts que van acompanyar la seva irrupció, per cert que no gaire plàcida (manca de definició legislativa, friccions amb TVE, escassa cobertura inicial), en el mapa audiovisual. Els espectadors teníem ganes de saber com evolucionaria aquell despietat personatge. Se'ns va fer una mica estrany el canvi de registre, i el cert és que quan la cadena es va crear, amb el compromís de contribuir a la normalització lingüística com a bandera, no semblava tan obvi que hagués de conversar en la llengua pròpia. D'altra manera no s'hauria fet una enquesta (un any després de l'inici de les emissions) per conèixer l'opinió dels telespectadors sobre el particular. I va resultar que el públic ho tenia més clar que ningú, i un 80% va respondre que considerava oportú que aquesta fos la llengua oficial.

Van haver de passar deu anys perquè la cadena s'animés a produir una telenovel·la pròpia, un terreny en què va ser pionera a Espanya. I l'audiència, aquest bé de Déu que avui per avui fa passar més d'una angoixa als dirigents de la cadena, s'hi va bolcar. Perquè que aixequi el dit aquell lector-televident de més de vint-i-cinc anys que no va patir amb les tribulacions de la família Aiguader, el Toni i la Rosa, instal·lats en aquell barri frontissa entre el món obrer i la nova Barcelona de disseny olímpic que no és altre que Poble Nou. Aquella sèrie va marcar un abans i un després. I amb quin èxit, arribat quan les cadenes ja tenien la mà trencada de programar sèries alienes, preferentment de factura nord-americana però també de l'Amèrica del Sud (que a ningú li agafi la síncope, però també vam ser pioners en l'emissió de culebrots brasilers. L'esclava Isaura n'és una bona prova). Però això ja és filar molt prim, com ho feia Josep Maria Bachs en aquell mític concurs, més o menys per l'època en què Jaume Pastallè, gran mestre dels rodolins, ens desitjava una Bona cuina.

El públic català, entre el qual un bon grapat de generacions han crescut a base de pa amb nocilla i Club Súper 3, ha sentit des de sempre una gran estima per les històries de veïnats. Tant les forànies, com ara Gent del Barri i Veïns, com les autòctones. La fórmula, amb variants diverses, ha donat fruits amb tants seguidors com ara Laberint d'ombres, El cor de la ciutat o Ventdelplà. En això els catalans no ens diferenciem tant de la resta dels espectadors. Ens agrada sentir-nos reflectits en les persones i les històries explicades a la pantalla, tot i que segurament ens alleuja de veure que, en el fons, la nostra vida no és tan complicada com la dels personatges televisius. I que, per molt enrevessada que sigui la nostra família, ni de bon tros arriba a la truculència dels Montsolís d'aquella emblemàtica Nissaga de poder.

Tal vegada ho hauríem de sotmetre a debat públic, imitant el que ja feia el mestre Joaquim Maria Puyal en espais com Vostè jutja o La vida en un xip, on, dit sigui de pas, les sèries de ficció van tenir un excel·lent embrió anomenat La Granja. La televisió catalana se n'ha sortit molt bé inventant històries, i els exemples proliferen. En ocasions hem deixat brollar el vessant surrealista (normalment, això sí, amb l'aixeta poc oberta) i hem acceptat sense escarafalls que algú pugui conviure amb un gorrí a casa (on s'és vist?), com ho fa Joel Joan a Porca misèria, després d'haver-nos fet riure fins a les llàgrimes rentant Plats bruts. A vegades, hem hagut de pagar el preu de l'estirada d'orelles per no atendre'ns al que és políticament correcte, com li va succeir a Miquel Calzada, aleshores molt més conegut per Mikimoto, quan uns comentaris poc elogiosos sobre la infanta Elena pronunciats al seu Persones Humanes van molestar la Casa Reial. Val a dir que no ens hem tallat gaire a l'hora de fer humor amb inspiració monàrquica, i d'això en saben molt els edificants personatges de la Polònia que presideix Toni Soler, qué cabróon. Sense oblidar una peça clau del gènere, Andreu Buenafuente, i tota la colla de col·laboradors, motor infatigable en l'ampliació de l'imaginari, i responsable també de la intersecció de la cosmogonia de l'espectador català amb la dels de la resta de l'Estat. Al plató dels seus programes a TV3 es van curtir alguns actors que han triomfat després en altres contrades. Palomino, El follonero o, potser el més imitat, aquell noi de Castefa que ha fet dir neng a mitja Espanya.

Per la via de la televisió hem canalitzat aquells dos trets que, segons el tòpic, regeixen el caràcter autòcton, que no són altres que el seny i la rauxa. Entre els programes que ens han posat de bon humor n'hi ha diversos gestats per algunes de les principals companyies de teatre de Catalunya: Tricicle i Tres Estrelles (i Dinamita, i Trilita...), La Cubana amb Teresina, S.A ., Els Joglars amb Som una meravella i els prolífics Dagoll Dagom, que a més ens ha portat de viatge amb Oh, Espanya! i Oh, Europa! Però, quan ha calgut, també ens hem sabut posar seriosos, defugir la ficció i centrar-nos en la realitat amb el rigor dels reportatges de 30 minuts i 60 minuts. Entre els exemples més reeixits d'investigació feta amb rigor, queden en la memòria col·lectiva Els nens perduts del franquisme, el més recent dedicat a la història del Guernika o l'ambiciós Balseros, que va tocar l'olimp amb les mans com a candidat a l'Oscar. El compromís amb la informació es va evidenciar a bastament quan la família de les ones catòdiques catalanes es va ampliar amb la creació del Canal 3/24.

L'aliança entre els recursos públics d'accent divers (la xarxa d'autonòmiques FORTA) i amb la iniciativa privada, com no podria ser d'altra manera, ha estat clau en el disseny de la programació de la cadena. D'una forma transversal, ha recorregut tots els gèneres. I ha tingut una especial significació per a l'estímul de la indústria audiovisual local, a partir d'una ambiciosa política de coproduccions. En aquests moments, el passat i el futur de la televisió es donen la mà via TDT, que ha permès recuperar algunes sèries i espais emblemàtics sota el paraigües del canal 300. Una porta oberta per als nostàlgics que desitgin recordar les criatures i situacions que han alimentat el seu imaginari.