Tres pèrgoles

La realitat no es correspon exactament amb les celebracions ni amb les commemoracions. Així és que no resulta senzill trobar uns casos que s'ajustin exactament a les dates commemoratives amb tanta precisió, però si ens permetem una certa llibertat podem considerar tres exemples que poden servir per veure el camí recorregut per l'arquitectura catalana en aquests vint-i-cinc anys. No vull recórrer a treure molts exemples, de fet no és la meva intenció fer consideracions d'estil, sempre molt inútils. Tampoc vull fer un recordatori de tot allò que ha canviat materialment, que és molt, com ara el nombre d'arquitectes que exerceixen a Catalunya, l'augment de les escoles d'arquitectura, el volum d'obra actual, el preu del metre quadrat, o d'altres.

Per poder fer-nos una idea del que han estat aquests anys podríem mirar tres pèrgoles. Tres construccions situades al començament, a la meitat i cap al final d'aquest període, que il·lustren significativament alguns episodis pels quals ha passat l'arquitectura catalana recent i que ens permeten llegir la ciutat per la que han estat fetes. Fent un símil, és com si per parlar del menjar hagués preferit centrar-me en els entremesos, però són també indicatius de com han anat les coses.

La plaça dels Països Catalans, construïda entre 1982 i 1983, davant de l'estació de Sants, va fer vessar molta tinta i encara més comentaris, perquè va ser vista com la representació més clara i més radical de les anomenades places dures. Se'n recorden? La plaça es compon de diferents elements que s'aixequen sobre un paviment de granit. Llevat d'algunes excepcions, el conjunt confia en l'acer per resoldre tots els seus elements, podríem dir que aquí el morter ha estat substituït per la soldadura. Del conjunt destaca, per la seva alçada i contundència formal, la pèrgola; gran, alta, suportada sobre unes esveltes columnes d'acer. En realitat l'espai el configuren més les columnes que la superfície de déployé que suporten. Podríem considerar-la la rèplica laica dels anys 80 de la del Congrés Eucarístic al 1953. Mentre que en aquella ocasió l'estructura semblava tractar de subjectar una hòstia gegant que, donada la seva lleugeresa, podia volar, aquesta sembla ben arrelada, simple i amb la volguda semblança amb alguna cosa a mig construir, potser com l'arquitectura que en aquells moments començava a fer-se.

La marquesina representa ella sola tota la plaça i per extensió tot un conjunt de places que es van remodelar durant aquells anys, donant lloc a una transformació de la ciutat realitzada sense impulsos externs. De fet, la simplicitat i la pobresa dels seus elements eren tot un símbol de què amb poc es podia fer molt i que amb aquestes poques places es podia refer la ciutat sencera. Va fer sorgir una polèmica sobre les anomenades places dures i la discussió va enfrontar l'arquitectura de pèrgoles i marquesines amb els arbres. Ombra artificial i ombra natural, podríem dir. La discussió més aviat hauria d'haver estat entre altres coses: entre elements arquitectònics afegits i l'arquitectura que envoltava les places. Aquest era el dèficit. Per entendre'ns, la Plaça Major de Vic no necessita ferralla extra, en té prou amb l'arquitectura de la plaça, és a dir, la de les edificacions que l'envolten. Però a Barcelona no era sempre així. Aquesta plaça davant d'una estació que encara no tenia l'hotel a sobre, en un espai tan desestructurat, era certament difícil de resoldre i més en aquell moment, en què col·lectivament es valoraven les coses d'una altra manera, i el realisme era substituït per la poesia.

La segona pèrgola va ser construïda a l'avinguda d'Icària. Representa, per tant, una segona transformació de Barcelona molt més important que va tenir lloc gràcies a un element extern que van ser els Jocs Olímpics del 92. Podem considerar-la com la darrera d'aquestes pèrgoles que decoren els espais urbans. És una pèrgola que hauria d'haver-se construït deu anys abans, va néixer morta perquè la polèmica ja no era aquesta. De fet, l'avinguda d'Icària és, des del punt de vista urbà, un fracàs com a espai. Tenint dimensió, tant d'amplada com en llargària, no ha aconseguit ser res. No és un espai ciutadà rellevant, potser per la proximitat del passeig vora mar, i es pot dir que si no fos pels cinemes que duen el seu nom pràcticament no existiria. Si algú creu que exagero el convido a comparar-la amb la Rambla del Raval, feta amb una sabata i una espardenya i amb quatre palmeres enlloc d'acer, i en canvi té un èxit social indiscutible.

Mentre que la pèrgola de la plaça dels Països Catalans pretén formar un lloc públic, aquesta no ho aconsegueix: no abriga i no dóna ombra. És la prova que la ciutat no la fan les pèrgoles conceptuals.

La tercera és la batejada Pèrgola Fotovoltaica del Fòrum. Aquesta pèrgola de proporcions colossals es pot prendre com a representativa de la darrera transformació de la ciutat succeïda al voltant de Fòrum de les Cultures el 2004. Aquesta pèrgola té l'escala de la costa, i es disposa segons una orientació que l'equiparen a La Meridiana i El Paral·lel, és a dir amb la terra. La pèrgola és sens dubte la millor peça arquitectònica del conjunt, plantada allà, vora el mar i orientada al migdia sobre els seus quatre suports de formigó. La seva qualitat està basada en algunes coses molt precises. En primer lloc, per contrast, els convidats a la festa del Fòrum 2004 eren tan poc convincents que la Pèrgola, sense fer res, ja era la millor obra del conjunt. Dos, resulta curiós perquè es tracta d'una construcció que té més a veure amb les torres de la Tèrmica del Besòs, tant des del punt de vista de la seva utilitat -les dues fabriquen electricitat- com de la seva arquitectura, que amb les supèrbies construccions del Fòrum. I tres, és que ha sabut mostrar-se com una cosa útil, dóna ombra però també watts; mentre que els altres edificis del Fòrum en consumeixen. Conserva, com la primera, l'aspecte d'alguna cosa que s'ha construït, i també com la primera s'identifiquen els seus elements: puntals, columnes, bigues, ... Només que aquesta està inclinada i, per tant, no resulta tan solemne. En definitiva, es pot explicar. Ah! I no s'ha d'entendre. Això és el millor.