Platja i literatura

La prova que això d'anar a la platja no dóna gaire de si a efectes literaris la tenim en el fet que s'han escrit molt pocs llibres notables sobre aquesta mena particular d'indrets. Si un s'atura a pensar-hi, de seguida li vénen al cap unes quantes referències, però no en surten centenars: Robinson Crusoe passa a la platja; Stevenson té un bon llibre que es diu La platja de la Falesa (Badalona, Proa, 1929); Marcel Proust va dedicar a una platja de Normandia ("Balbec") unes pàgines memorables a la segona part d e A l'ombra de les noies en flor; Thomas Mann fa transcórrer quasi tota la seva novel·leta La mort a Venècia en una platja del Lido; Pavese va escriure una de les poques obres solvents que porten directament el títol de La spiaggia; Patricia Highsmith va escriure La platja del dubte, i el malaguanyat François Maspéro, llibreter a la vila de París, va escriure una molt preciosa La plage noire. Hi deu haver més coses, ben segur, però ara mateix no em vénen al cap.

¿Us heu fixat que els qui tiren als banys de mar són quasi sempre els pobles cristians?

L'escena de platja més antiga que posseïm a les lletres d'Occident (no bèl·lica, sinó bella) és aquella en què Nausica juga a la pilota de drap amb un estol de serventes, a la vora del mar, fins que hi descobreix Odisseu adormit, escopit per la mar al regne dels feacis. Però ja des d'aquesta arcaica fundació del tema resulta evident que la platja, en general, o bé és un lloc en què la gent s'embarca o desembarca, o bé un lloc en què els protagonistes hi estan de pas: un decorat i res més. Els grecs i els romans no es banyaven quasi mai al mar, i més aviat ho feien, com resulta lògic, en aigües dolces -rius, banyeres o termes-, que no deixen aquest pòsit de sal a la pell, ni l'esquarteren amb l'ajut del sol, sempre inclement.

Europa va haver d'esperar al desenvolupament de la medicina higiènica, a finals del segle XVII, perquè la gent comencés a prendre banys d'aigua en una platja marítima. Ara no us donaré la llauna amb referències que trec del meu arxiu privat Varia variorum, però a Madame de Sévigné ja la trobem aconsellant la seva filla, en una carta del 13 de març de 1671, que prengui banys de mar per prevenir els efectes d'una mossegada d'un gos amb ràbia. A conseqüència de les teories higièniques del segle XVIII va arribar, per fi, la veritable eclosió de la moda dels banys i de la platja, reblada pels llibres educatius de Rousseau i, especialment, per la gran admiració per la Natura inventada per la generació dels Romàntics: la reina Hortènsia es banyava molt, i Byron, Keats i Shelley nedaven a les costes italianes a cor què vols: aquest darrer, per culpa de l'afició a la mar, fins i tot s'hi va ofegar. El decòrum va fer que, fins a meitats del segle XX, la gent anés a la platja vestida com qui va a un còctel, però en solament deu o quinze anys -del Mann tibat a l'estripat Marcuse-, homes i dones van passar d'anar als banys vestits d'etiqueta a banyar-se mig conills, o conills del tot: la moda encara és visible a les platges nudistes de la Barceloneta; però això es pot acabar, com pot acabar-se la moda d'anar a la platja en general, de la mateixa manera que un dia va començar: els cicles de la història sempre s'obren per tancar-se després altra vegada (Nietzsche). Òbviament, les tímides i decoroses mesures higièniques que encara van presidir els banys d'un Gustav von Aschenbach a Venècia o d'un Kafka a les platges del Moldava, ja no tenen res a veure amb aquesta mania actual de posar-se moreno sota un sol de justícia (cosa pròpia dels llangardaixos, i pocs animals més), amb altes possibilitats de desenvolupar un càncer de pell, ser picat a gratcient per les meduses, quedar arrebossat amb una sorra putrefacta que no se'n va fins al mes de novembre, i fins i tot morir-se a causa d'una deshidratació punyent. Com sol passar, l'acte de civilització que havia estat la dutxa freda dels grecs o la calida lavatio dels romans, ha acabat transformant-se en un dels costums més bàrbars i incomprensibles que ha donat la cultura occidental.

I una última raresa: ¿us heu fixat que els qui tiren als banys de mar són quasi sempre els pobles cristians, i molt menys els jueus ortodoxs i els musulmans? Això té una curiosa explicació etimològica: quan els famosos Setanta es van reunir a Alexandria per fer la versió grega de la Bíblia, van traduir la paraula hebrea mashiah -que s'aplicava als profetes i als sacerdots jueus- amb un derivat de la paraula grega chriein, que no vol dir "ungit" en el sentit sublim que va acabar-se emprant per a to Christos (el Crist), sinó, ben simplement, "untat", "empastifat" amb un oli o una crema que s'aplica amb les mans sobre el cos d'un altre. Doncs ja ho veieu: si queden poques coses del cristianisme a casa nostra, aquesta n'és una: el marit enllarda amb crema Nivea la seva muller, o viceversa, per fer honor als orígens etimològics d'una religió que, possiblement, ja no practiquen de cap altra manera.