El canó d'un tal Torres

El dia de les sirenes. El triomf anarquista el 19 de juliol de 1936.

Joan Sans i Sicart

Pagès editors

159 pàgines. 12,48 euros

D'on van sortir les armes que van derrotar els sediciosos el 19 de juliol de 1936? Per què tots els fogoners van fer sonar les sirenes de les fàbriques a l'hora que els militars se sublevaven? Joan Sans i Sicart (Barcelona, 1915) destacat militant de l'anarquisme ibèric, que fou secretari de Frederica Montseny, dóna respostes tot explicant a El dia de les sirenes l'experiència revolucionària d'un jove idealista.

La tradició familiar feia previsibles les inquietuds de Joan Sans. Un germà del seu avi havia perseguit carlins pel Montseny juntament amb un Milans del Bosch (quan els Milans del Bosch eren liberals i no lliberticides). L'avi vivia a Sant Feliu de Guíxols. Era republicà federal i gran anticlerical. Deia que s'estimava tant els capellans que "d'un n'hauria fet dos". El seu pare va crear un setmanari, Palmàrium, orientat bàsicament contra la Lliga. A més, era francmaçó i amic de Joan Peiró. Amb aquestes credencials era previsible que Sans, mestre racionalista i campió d'atletisme, fos el candidat ideal per participar en totes les activitats revolucionàries d'aquells convulsos anys trenta.

La singularitat de la trajectòria il·lustrada del jove Sans el converteix en un cas culturalment excepcional. Però no és així ideològica ni vitalment. L'autor s'erigeix en la veu dels anònims, dels obrers de les fàbriques i de les barricades, aquells que no encaixen en l'imaginari del conservadorisme catalanista. Com l'artiller Torres. Segons que explica Sans, quan el general Goded estava assetjat pels anarquistes i guàrdies d'assalt a Capitania General el 19 de juliol, el general Aranguren, cap de la Guàrdia Civil que es va mantenir lleial a la República i al president Companys, va comminar-lo a què es rendís o continuaria atacant "nuestra artillería". "Nuestra artillería" era un canó capturat pels anarquistes als sediciosos i que disparava i servia un tal Torres, obrer metal·lúrgic.

Com el tal Torres, molts altres ciutadans revolucionaris havien sortit al carrer aquell 19 de juliol. El pes principal d'aportació d'homes i militants corresponia a la CNT. El sindicat havia donat la consigna als fogoners de les fàbriques perquè totes les sirenes fessin ensordir a la mateixa hora les oïdes dels sublevats. Els obrers havien de fer tota la por possible, perquè l'enemic ja estava secularment acostumat a fer-ne. La CNT, sosté optimistament Sans, s'havia preparat a consciència.

Així, en col·laboració amb Esquerra Republicana badalonina -segons Sans, "menys aburgesada" per contacte obrer que la resta del partit- van desenterrar del cementiri nou de Badalona 7.000 fusells que els Escamots de Dencàs no van arribar a utilitzar el 6 d'octubre de 1934. Les armes van servir durant els combats per fer rendir la caserna del barceloní barri de Sant Andreu, seu del 7è. Regiment d'artilleria lleugera.

En l'aventura al carrer, segons Sans, només van poder comptar amb els guàrdies d'assalt. Insisteix i retitera que la guàrdia civil va tenir un paper irrellevant per sufocar la rebel·lió. No és un llibre que doni lliçons d'història. És per compartir el que quedi d'aquell Fum de fàbrica que respirava Salvat-Papasseit.