Un escriptor de culte

La cua del mestre

Albert Mas-Griera

Proa

177 pàgines. 14 euros

A totes les literatures es produeix el fenomen de trobar-se amb una llarga llista d'escriptors que, s'ignora per quina raó o solvència literària, assoleixen un estatus, una fama i un reconeixement tant per la banda de la crítica com per la banda del públic, un fenomen que una ànima càndida difícilment es veu capaç d'entendre. No seria gens complicat fer un recompte exhaustiu de noms sobrevalorats, però l'exercici no portaria enlloc i, fins i tot, podria ser nociu perquè hi hauria la possibilitat que algun lector descobrís algun escriptor dolent que desconeixia. És més rentable i positiu, en canvi, fixar-se en una altra mena d'escriptors que també es troben a totes les literatures i que pertanyen a la part ben oposada descrita anteriorment: no se sap per quina raó, escriptors amb una solvència literària més que constatada per una minoria feliç de lectors mitjanament competents són sistemàticament ignorats tant per la crítica com pel públic, com si els seus llibres no haguessin estat mai escrits ni editats, com si el seu únic destí fos retornar cap al lloc d'on han sortit per reconvertir-se en pasta de paper destinada a altres llibres infames que triomfen i a altres llibres respectables o bons o molt bons que passen desapercebuts.

A la literatura catalana no són pocs els casos que es poden localitzar d'aquests tipus d'escriptors que eufemísticament, en lloc de fer referència a la mala sort, al fracàs relatiu, a la dignitat de continuar treballant per necessitat moral més enllà de les temptacions econòmiques dels grans grups editorials, se'ls anomena "escriptors de culte", uns escriptors que, al cap i a la fi, sembla que tan sols escriguin per un a grup reduït d'addictes o per a un cercle d'amics fidels. A la literatura catalana hi ha molts casos d'aquesta mena -i aquí cada lector pot fer servir la seva memòria i anotar-hi el seu escriptor de culte preferit-, però un dels casos més flagrants d'aquest tipus de literatura ignorada o menystinguda per la gran majoria és el d'Albert Mas-Griera (Barcelona, 1954). L'any 1987 va publicar a Quaderns Crema una de les millors novel·les policíaques o negres que s'han escrit en català en els últims temps, Escrit als estels, i res o gairebé res no va passar a l'altra banda dels pocs que van estar atents a la seva aparició. L'any 1993 va quedar finalista del premi Andròmina de narrativa amb els contes de La trapezista i el llançador de nans, uns contes cruels i violents a la vora de l'absurd que neguitejaven el lector amb el perfum de la bona literatura: si es deixa de costat el silenci més o menys unànime que va rebre per part de tothom, no va passar ben bé res. I quan l'any 1999 va publicar La ciutat dels àngels, a pesar d'haver guanyat el premi El lector de l'Odissea, un premi on col·labora una selecció de lectors anònims, es pot dir que no va passar absolutament res que no fos el mutisme generalitzat i la sensació que el país no era gaire normal.

Ara, amb els contes que conformen La cua del mestre, és possible que el panorama es repeteixi i el gran públic cometi l'error de desconèixer les fortes virtuts literàries que Mas-Griera sap desplegar amb eficàcia, competència i instint literari. A La cua del mestre Mas-Griera torna a posar en funcionament tots els ingredients i totes les matèries literàries amb què havia farcit els seus llibres anteriors, però amb el gran avantatge que l'experiència i la dedicació han fet que augmenti notablement la potència del seu estil, sempre versemblant i sincer, per exemple, que el ritme de cada conte estigui plenament vigilat i controlat per la veu narradora, que els personatges visquin instal·lats en un absurd irònic i que, a pesar de tot, el lector tingui la certesa que en qualsevol moment del dia pugui topar-se amb ells, que el sentit de l'humor discret i intel·ligent sigui una eina bàsica a l'hora d'armar l'esquelet de l'argument, que rere la història aconsegueixi que hi bategui un neguit ocult que trastoca amb sàvia voluntat creativa l'ànim del lector.

Potser és una absurditat creure-ho possible -perquè els autors de culte són, per definició, aus involuntàriament solitàries pel que fa a la seva relació amb el públic-, però qui tingui la suficient perspicàcia per agafar La cua del mestre com una de les lectures estiuenques tindrà l'oportunitat d'omplir de felicitat literària el seu temps de vacances.