Gaudí a la Seu de Mallorca

Quan Gaudí va arribar a Mallorca, el 26 de març de 1902, va trobar una catedral fosca i plena d'entrebancs. La major part dels vitralls estaven tapiats i al mig de la nau central hi senyorejava la baluerna del cor des d'on cantaven, suposo que amb veu nasal i amb la pronunciació castellana del llatí, els canonges i els beneficiats de la seu catedralícia, lluny de l'altar major on, un d'ells, el setmaner, celebrava la missa conventual. Gaudí venia a posar ordre, a netejar, a acostar l'altar major al poble, a situar el clergat entorn de l'altar, a esbatanar finestres i a establir la llum adequada a les celebracions litúrgiques. I ho va fer. I encara va deixar, de propina, tot de fòtils extravagants: un conopeu i un tintinacle, un faldistori i una escala plegable, uns faristols, i bancs i tamborets. Segurament avui dia no li haurien pas deixat fer tot el que va fer, perquè algú hagués sortit amb què el cor tenia un valor notable i no es podia tocar, o amb què el retaule gòtic de l'altar major no es podia pas desplaçar i menys penjar-lo en una paret. Però, en aquells temps feliços, encara imperava el despotisme il·lustrat. I a fe que ho era d'il·lustrat sa il·lustríssima monsenyor Pere-Joan Campins (1859-1915). Liturgista de la nova onada europea, estava disposat a fer el que calgués. A secundar amb la seva autoritat el que Gaudí li digués que calia. I així Gaudí, com va dir Carner irònicament, "La gran Seu dels mallorquins | l'esbotzà de part de dins".

La intervenció de Gaudí és brillant, tot i que només va poder obrir els vitralls de l'absis i que la decoració pensada per al vell cadirat gòtic, que Jujol només va poder iniciar, es va interrompre i que el baldaquí que penja sobre l'altar major s'ha quedat en una simple maqueta a escala 1/1, feta amb papers, filferros i llaunes. El que sí es va acabar del tot van ser les "trobigueres", com en van dir els mallorquins (una trobiguera és això que nosaltres en diem una lligacama), unes bandes de ferro forjat, florals, blonda negra amb lluentons de llum elèctrica sobre la carn rosada de les columnes. Gaudí va jugar a fons amb la llum elèctrica. Gaudí era un modern. I la seva reforma ho era, de moderna. Conceptualment i tècnicament. Va aprofitar les peces antigues que li convenien, com ara les dues trones, per a les quals va idear tornaveus; un, provisional, va ser retirat el 1972. Va construir dues cantories aprofitant columnes antigues i fragments del cor que ell havia desmuntat: Gaudí reciclava (els mallorquins en van dir "els tramvies"). I va posar llumenetes per tot arreu, fent garlandes o en canelobres en forma de manyocs d'esbarzer coronant velles columnes gòtiques, i tot plegat quedà lligat per una titil·lació de formes i lluentors, de massissos i penjolls, de llum de bombetes i llum solar tamisada per vidres esmolats. Per un inoblidable espurneig, entre oriental i gòtic, refinat, subtil, misteriós, sagrat.