Perús, parets i passos difícils

Els perús, els tresors d'or i plata americans, els desenterrava un arauac o un quítxua esclavitzat per un extremeny que els enviava a carregar a unes naus castellanes que els duien a un port andalús on, després dels tripijocs corresponents, se'ls emportava un banquer genovès en una diligència que, agafés la drecera que agafés, en un revolt de muntanya topava amb un bandoler català.

Al poble pirinenc de Molló hi ha dues esglésies, una de romànica i una de barroca: la romànica és alta, àmplia, poderosa, espectacular i molt ben feta i acabada. La barroca és petita, rònega, pelada, nua i tan pobra i poca cosa que gairebé ni es veu ni sembla de cap època. Exagerant una mica, només una mica, es pot dir que la barroca, amb el campanaret inclòs, passa per la porta de la romànica. Però no és una qüestió només de mides: l'església del 1706 és un dels tants i discretíssims monuments de la senzillesa de l'estalvi, del no fer cap gasto innecessari. En aquest aspecte l'esglesieta barroca és més romànica que la romànica.

Això no vol dir que als països catalans no s'hi hagi intentat i realitzat la gran pastisseria solemne i esclatant del barroc amb totes les de la llei, de pe a pa i amb tots els ets i uts, fins i tot en esglésies de poble, com es veu en la bella façana de la de Moià i també en l'estructura i les proporcions de tot el temple, alt i fort i elegant com una hipermasia a les muntanyes del camí del més enllà. Que per cert era un camí on monjos i capellans feien de carrabiners i on, doncs, resultava molt perillós mirar de fer-hi passar res de contraban . Els passos a l'altre món estaven més ben guardats que els de la carretera de Manresa.

Muntanyes i més muntanyes: gairebé tot el país és un reconsagrat pet de muntanyes que estructuren un fotimer de comarques o contrades més aviat reduïdes, cada una amb la seva personalitat ben marcada i diferent de la del costat. Els homes del rei i del virrei ho tenien negre per poder pescar les companyies de bandolers que campaven per la terra i en coneixien cada racó. Per algú que en sap bé els camins i els topants, la muntanya és la muntanya. Per algú que s'ha de fiar de guies i de mapes, pot ser un malson.

La nit li és fosca com la nit. Abans de rompre l'alba mil escoltars invisibles l'escolten a ell, el bosc mateix l'escolta. I s'esgarrifa i nota que el toca l'ala de la follia quan sent el lleu cruixit de l'ou de la foscor trencat pel primer pollet de la llum i endevina que és un voltoret: serà voltor. Les campanades llunyanes d'un poble que no es veu reboten de penya en penya i no sap de quina banda vénen. El tros que va veient de vall i de muntanya li fa l'efecte que no l'ha vist encara mai ningú, pensa que el món remot dels homes és un corral d'adormits, i li ve al cap la cançó: "Ai Pepa dormidora, | per què dormives tant? | Tu t'hi ets adormideta | i als braços del galant"... Sort té dels gossos i dels cavalls que van amb ell i li fan d'intèrprets, que si no, el frenesí cantaire de l'aigua se li enduria la personalitat, es confondria amb qualsevol arbre, o es dirigiria a la rocassa geganta que té una escletxa vertical que hi cap just tot ell i ni un bri d'herba més.