Weltliteratur

És molt d'agrair que els responsables de l'Institut Ramon Llull hagin parat molt bé l'orella a les recomanacions, consells i propostes que els han arribat des dels més diversos mitjans d'expressió culta de Catalunya i d'arreu: savis, professors, periodistes, escriptors, editors i gestors culturals. Així, en el decurs d'uns quants mesos, els ja dits responsables -que han demostrat ser dignes de tal substantiu i qualificatiu- han incorporat a la Fira de Frankfurt la presència d'una colla d'escriptors catalans en llengua castellana, han comptat en el fet irrebatible que la cultura catalana és mestissa, tant si ens agrada com si no, i han entès que la presentació de la nostra cultura havia d'incloure, entre altres coses, les mostres més esforçades del dinamisme cultural-clàssico-universal de temps pretèrits, especialment el d'èpoques -la generació Noucentista, el temps de la Mancomunitat- en què la nostra cultura literària gaudia d'una salut i una potència que avui ens resulten envejables.

"El concepte de literatura nacional ja no té gaire sentit; ha començat l'època de la literatura universal"

Aquest és el cas de la col·lecció de clàssics grecs, llatins i paleocristians que a Frankfurt serà, segons que diuen, la primera cosa que veuran els visitants en entrar a les dependències dedicades a la literatura catalana. Si tenim una col-lecció de clàssics traduïts a la llengua nacional com només la tenen tres o quatre països més a tota Europa, no era qüestió de desaprofitar tan fastuosa avinentesa.

En actuar d'aquesta manera, els organitzadors de la presència de Catalunya a la Fira de Frankfurt demostraran a bastament -a més de com ho demostraran moltes altres manifestacions de la nostra literatura- que els catalans vam saber pujar, al moment que esqueia, al tren d'allò que Goethe va anomenar, en diversos textos seus, Weltliteratur, o literatura universal. El concepte no és il·lús; no parla de la unió fraternal de totes les literatures del món en pla confraria parroquial, sinó que celebra -com a ressò clar de les idees il·lustrades que es troben en els fonaments de la formació intel.lectual de Goethe- la idea que totes les literatures contemporànies han de maldar per quedar impregnades d'una recíproca influència i d'una comuna aspiració a l'universal, la qual cosa, de retruc, les agermanarà.

Així, per exemple, en una entrada famosa, del 31 de gener de 1827, Goethe dictava al seu fidel secretari Eckermann aquestes paraules: "El concepte de literatura nacional ja no té gaire sentit; ha començat l'època de la literatura universal i tots hem d'esforçar-nos per col·laborar al desplegament d'aquesta mena de literatura. En la nostra valoració d'allò estranger, no hem de convertir res del que ens resulta estrany en motiu exclusiu de la nostra admiració i fer-ne el model únic. No hem de pensar que aquest model hagi de ser la literatura xinesa, o la sèrbia, o Calderón [llavors tan divulgat a Alemanya gràcies a les traduccions d'A.W. Schlegel i Ludwig Tieck]

, o els Nibelungs; si de cas, si sentim la necessitat de posseir un model imitable, hem de tombar la mirada cap als grecs de l'antigor, en les obres dels quals trobarem sempre l'ideal de la bellesa humana. Tota la resta, l'hem de considerar solament des del punt de vista històric, i no n'hem d'agafar res més que allò que ens sembli de veritable qualitat".

I en l'altra entrada famosa sobre aquesta qüestió, continguda en les mateixes Converses amb Goethe en els darrers anys de la seva vida (traducció catalana de J. Bofill i Ferro, Ed. Columna, Barcelona, 1994), el mateix Eckermann transcriu dels llavis de l'autor de Faust: "El terreny estètic és el terreny en el qual els alemanys ens trobem més mancats, i haurem d'esperar molt de temps abans que neixi entre nosaltres un home com Carlyle. Però ja és prou admirable adonar-se que, gràcies a les estretes relacions entre francesos, anglesos i alemanys, ens trobem en disposició d'ajudar-nos els uns als altres. Vet aquí els enormes avantatges d'una literatura universal, fenomen que pren més cos cada dia que passa. Carlyle ha escrit una vida de Schiller, i n'ha parlat amb una precisió més gran que no ho hauria fet mai cap alemany. Per contra, nosaltres tenim idees molt clares sobre Shakespeare i Byron, i som capaços d'apreciar-ne els mèrits d'una manera potser més exacta que no ho farien els mateixos anglesos".

Que serveixin aquestes dues citacions per donar legitimitat -de bracet amb el nom més poderós en els annals de la literatura del país que ha d'acollir-nos, el d'un home nascut, per més senyals, a Frankfurt- a aquests dos vessants nous en l'actitud de la Fundació Ramon Llull. La presència de la col·lecció Bernat Metge (i una taula rodona sobre el pes dels clàssics en la literatura catalana de tots els temps) ens farà quedar a l'altura de les més grans nacions d'Europa; i la invitació a escriptors catalans en llengua castellana -una altra cosa és que molts hagin rebutjat d'anar-hi- demostrarà que no tenim res contra les literatures "estranyes" a la nostra llengua, sinó que ens complementen i ens ajuden a donar universalitat a la cultura nostra.