Bons xamfrans

L'arquitectura de l'Eixample de Barcelona li deu una gran part de la seva especificitat als xamfrans. De fet, quan passegem, veiem més xamfrans que no pas illes. Per a un arquitecte, fer el xamfrà és més difícil que fer una casa entre mitgeres, i la dificultat rau en la geometria i en una qüestió pràctica: els solars dels xamfrans tenen molta façana al carrer i poca obertura al pati interior d'illa. L'arquitectura contemporània fuig sempre que pot de resoldre el xamfrà, en el qual ha trobat tradicionalment un incòmode problema donada la seva irregularitat.

Així que quan trobem un xamfrà resolt intel·ligentment és per fixar-s'hi. Aquest és el cas de B-Hotel, a la cantonada de migdia de la Gran Via amb Vilamarí. No pot passar per alt que el propietari de l'hotel sigui Núñez i Navarro, que és qui probablement ha construït més xamfrans a Barcelona (de fet, a l'altra banda del carrer en té dos). Els hotels i els edificis d'apartaments petits són idonis per encaixar en aquests solars, degut bàsicament a què el nombre de finestres coincideix amb el de peces -tal i com mostra la planta- i totes donen al carrer en un lloc privilegiat com és el xamfrà, i més si, com aquí, és a migdia.

En aquest edifici l'èxit de la solució es troba a parts iguals en la coincidència de l'ús hoteler amb el xamfrà, i en saber resoldre la façana que, per força, es basa en la repetició de finestres, és a dir, habitacions. Això ho aconsegueix construint un balcó corregut i unes sofisticades lames dobles per protegir-se del sol -imprescindibles, donada l'orientació- desplaçant-les alternadament a cada pis i aconseguint que les plantes no semblin una pura i simple superposició.

D'aquesta manera la façana dóna la impressió d'estar més teixida que construïda gràcies a les lames i a la seva disposicó al portell, típica de l'encreuament de les fibres d'un cistell. Aquesta semblança amb un cistell artesanal queda reforçada per una altra virtut de la façana: l'edifici no té les tres cares d'un xamfrà, sinó quatre, i si mirem la darrera planta, cinc. En fixar-nos-hi, veiem que la façana comença a plegar-se al carrer Vilamarí, abans d'arribar a la Gran Via, formant una aresta més. Així, la forma tradicional de l'alineació del xamfrà es fa més complexa, i recorda vagament La Pedrera, on les arestes urbanes es perden en la seva façana.

La semblança amb la Pedrera la suggereix també la columna que arrenca de la vorera de la Gran Via. Crec que va ser James Stirling qui deia que en un edifici tot havia d'estar resolt amb sentit pràctic i obeir a un motiu; més o menys com un porc, del que tot s'aprofita. Però, afegia, podia tenir un sol caprici, en el cas del porc, la seva cua inexplicablement recargolada; en el cas que ens ocupa, la columna inclinada que ens surt al pas.

B-Hotel. Gran Via-Vilamarí. Alfred Arribas i Associats. Barcelona. 2005