"Només m'interessa l'art que fa coautor l'espectador"

Ha estat fins ara impossible entrevistar Jordi Pericot: és un artista secret. És un bartleby de l'art, del cinètic en el seu cas. En un determinat moment, com el personatge de Melville, també es va "estimar més no fer-ho" i plegar. Va deixar de ser l'estrella cinètica que havia representat el pavelló espanyol a la Biennal de Venècia de 1972, on Antoni Tàpies l'havia precedit. Val a dir que el bartleby Pericot (el Masnou, 1931) ha fet de la seva desaparició un altra obra d'art, d'estricta obediència conceptual: ha aconseguit no ser recordat com a artista plàstic, pel sistema de fer i fer coses que no solen ser vistes com a conjunt coherent i que ho són: pintar d'amagat i ben diferent d'abans, ser professor i investigador universitari, així com estudiós i divulgador del disseny des dels anys que fou el primer director de l'escola Elisava.

"A Cirici-Pellicer li deia que el vertader art social era el nostre, el cinètic, i no el tapià"

"El món digital és totalment cinètic, per definició. Té la facilitat de producció"

Un d'aquests éssers de tres barrets, en definitiva. Ell diu que es limita a fer amb llibres i classes el mateix que amb l'art: "L'art és comunicació: L'obra d'autor no m'interessa, només m'interessen les propostes artístiques que fan coautor l'espectador. Com les classes, com els llibres. No hi veig cap contradicció, ni menys encara cap desdoblament. Tot està entrelligat".

Pregunta. No en dubto. Però el cas és que fa anys que no es podien veure les seves pintures i ara vostè les exposa al Museu Nàutic del Masnou. Tot molt discret. Ben poca gent entre els historiadors i fins els simples seguidors de l'art les deu conèixer, ni tampoc a la Universitat

[Pericot és catedràtic emèrit a la UPF], com tampoc no estan en les nostres col·leccions públiques. ¿Puc dir-li que el seu és un cinètic força interessant? No s'entén que no sigui més conegut. L'ha tingut molt amagat.

Resposta. Estic en uns quants museus internacionals... Miri, jo, de jove, volia ser apàtrida i durant els deu anys que vaig passar a França, entre Tolosa i París, del 1958 al 1969, ho vaig aconseguir. Detestava el franquisme i no volia cap pàtria. Em deien l'home de la maleta... Però les coses van tòrcer aquesta pretensió quan em vaig adonar que no podia ni volia renunciar a la gent... Vaig tornar, vaig trobar la Gisa Morh...

P. Un apàtrida pot contribuir molt i bé a la creació col·lectiva...

R. N'hi ha exemples, sí... Vam fer de tot amb els amics d'aquí: Ràfols-Casamada -que em va fer tornar per participar el 1969 de la Tancada de Montserrat-, Daniel-Giralt Miracle, Ricard Salvat -per a qui vaig fer els figurins cinètics de Primera història d'Esther, d'Espriu-, Joan Mas, de la galeria René Metras, músics com Mestres-Quadreny i De Pablo, pintors cinètics com Sempere i Iturralde. Vam fer el grup MENTE (Manifestació Experimental de Noves Tendències Estètiques). També em vaig embarcar de seguida en la fundació de l'escola de disseny Elisava.

P. I guerres dialèctiques a una i altra banda del cinètic.

R. Ah, sí! Tàpies i Cirici-Pellicer, a qui jo deia que el vertader art social era el nostre, el cinètic, i no el tapià, eren molt actius contra nosaltres a la premsa. A l'altra banda teníem els conceptuals: Mercader, Muntadas, Miralda, bons amics personals amb qui estàvem sempre discutint. No tinc, però, cap recança, he fet sempre el que he volgut. Miri, ho diré d'una altra manera: Amb el pas del temps m'he pogut transformar en espectador de Jordi Pericot... que diuen que era jo mateix.

P. L'exposició d'ara, al Masnou, és un must Pericot: hi ha el bo i el millor.

R. Troba? Me n'alegro, perquè l'exposició és el resultat d'una sèrie de decisions que vaig prendre només començar, a París, i de les quals no m'he allunyat mai: no pago galeria, no venc directament a ningú, sempre l'envio al galero (en dèiem així perquè ens feien remar) i una peça de cada exposició me la reservo per a mi.

P. O sigui que aquestes són les seves obres que més li agraden.

R. N'hi ha alguna altra en un museu suec que no hauria volgut vendre, però... Sí, aquestes són les meves.

P. Per què va plegar, després del triomf de la Biennal de Venècia del 1972?

R. Després em van ploure tota mena d'ofertes importants. La situació econòmica va millorar força. He de dir que vaig tenir sort des del principi. A París, em va venir a buscar a casa la galeria Damier, que estava davant mateix de la galeria Denise René, ben important aleshores, sobretot per al cinètic, com vostè mateixa ha recordat en aquestes pàgines fa poc. Després de Venècia hauria pogut entrar a la Maeght de París, ser el primer d'aquí que entrava després de Tàpies. No ho vaig voler.

P. I això?

R. (Ample somriure de Pericot, home de veu calmada) Quan les coses em van bé, plego.

P. Ho podria explicar més?

R. No valorava el que feia. El desenvolupament artístic i el reconeixement social m'havien vingut tan rodats... Fins els dubtes d'anar a Venècia representant l'Espanya franquista, poc després de la Tancada de Montserrat i de l'estada a comissaria, els havia esvaït aviat. Però després de l'èxit venecià no volia repetir-me, menys encara obligat per un galero, quan ja m'estava cansant de la geometria cinètica estèril. Hi ha una altra raó poderosa: les noves tecnologies. A primers dels anys 70 ja es veia que l'aparició de l'ordinador ho canviaria tot. I així ha estat, la imatge virtual que jo feia als 60 era una imatge mental, mentre que ara és pertot. I és bo que així sigui. El món digital és totalment cinètic, per definició. Té la facilitat de producció, tot és senzill de fer i un es pot dedicar a desenvolupar les idees. Ben portat, el digital podria representar la conquesta del món de les idees. Però estem en una economia de mercat... i no passarà.

P. El seu cinetisme té un tret específic: no li preocupa tant el moviment com l'espai, de fet introdueix el buit en l'obra de dues dimensions, a través del forat, que en vostè és cabdal. En aquest sentit les seves pintures s'han de veure, han d'estar-se en algun lloc públic, perquè reproduïdes perden aquest sentit de l'espai. Com hi va arribar? Vostè les comença a fer quan torna de París. Hi va tenir res a veure l'espai que va trobar aquí, al retorn del seu exili voluntari?

R. Podria veure-ho així. El franquisme era una falta d'espai absoluta.

P. Als 80, en secret com qui diu, canvia de registre i conrea una figuració singular, que l'emparenta amb el pop i el body art.

R. Vaig deixar la geometria exclusiva per a les noves tecnologies i em vaig decidir a provar un cinetisme orgànic, que introduïa el cos humà: he provat d'aplicar l'estètica cinètica al moviment dels braços, el cos, el penis, i molt especialment dels llavis i la cara en el moment de pronunciar fonemes.

P. I així acaba dient MERDA en una tela, vostè mateix.

R. També en vaig fer dues sobre la lectura del Manifest Comunista... ha, ha.

P. Veig que no ha guardat el 127 que la Seat li va deixar el 1974 per col·locar a la Rambla de Catalunya. No li agradava, no el va voler conservar?

R. Calli, calli, no es pot imaginar el greu que em sap. Vam fer cotxes uns quants: Guinovart, Ràfaols-Casamada, Bartolozzi... Vaig fer pintar el meu de color gris policia i el químic Alegret, avui secretari de l'Institut d'Estudis Catalans, em va ajudar amb el poliuretà expandit per aconseguir el color vòmit que ompliria el cotxe... a fora hi vaig fer un tipus de lletres i signes que de lluny permetien llegir la paraula POLICIA. Els de Cristo Rey van armar-la i la Seat va retirar el meu cotxe. No el vaig voler donar a un museu de Castelló perquè volia que es quedés en algun de Barcelona. No l'he pogut localitzar. Se'l va quedar la Seat, i ara resulta que s'ha perdut.

P. Segueix dibuixant i pintant.

R. Li'n dic pròtesis, satíriques totes. Aquesta veu, contra l'alcalde de CiU del Masnou, que ens ha deixat sense platja per fer el port esportiu dels rics, em va suposar un judici. L'alcalde em va posar una querella criminal per haver organitzat un referèndum popular sobre el seu projecte de port.

P. I segueix escrivint llibres. Què prepara ara ?

R. Una reflexió sobre l'argumentació a través de la mentida.