Ruïnes i monuments

En altres temps, n'hi havia prou que un llibre fos una obra d'art per convertir-se en un monument de cultura; avui dia, a molts escriptors els ha semblat una bona estratègia que un llibre seu parli d'un monument per convertir-se en una vaga aproximació al que anomenem literatura.

La qüestió és relativament nova, perquè són escassos els llibres de la tradició literària universal en què la Via Augusta, un pont o una catedral es converteixen en el nucli argumental de tota una novel·la: hi ha el cas potser més cèlebre de tots, Notre-Dame de Paris, de Victor Hugo, que va tenir una rèplica catalana en Josafat, de Prudenci Bertrana, situada en la catedral de Girona: o la cosa no se li havia acudit a gairebé ningú, o als escriptors els havia semblat una excusa molt insubstancial per donar categoria a les seves obres.

De fet, aquesta moda arranca indirectament de la novel·la històrica, que és molt antiga com a gènere - la Ilíada no és altra cosa, per exemple, encara que el gènere a què pertany només sigui un precedent remot de la novel·la-, però que va viure moments d'enorme glòria al segle XIX, molt en especial en la figura de Walter Scott, no perquè sí tan criticat pels millors novel·listes de la tradició realista. ¿Quin inconvenient hi veia, Gustave Flaubert, en les mostres d'aquest gènere? Per començar, la distorsió adés del material històric adés de la realitat quotidiana que ha de fer-se, obligadament, quan la història s'entrellaça amb els elements que són indispensables en tota obra de caràcter novel·lesc. Quan ell, en una sola ocasió, va entrar de ple en el terreny de la història recuperada, com va fer en el cas de Salambó, va sortir-se'n del tot airós gràcies, sobretot, a l'enorme densitat de l'estil i la puixança de llenguatge que posseeix la novel·la: l'únic monument que hi apareix és un aqüeducte, i, al damunt, se'l va inventar a efectes de la lògica narrativa. La intenció no era fer història, sinó literatura. Per això va haver de confessar: "¡Que trist que s'ha d'estar del propi temps històric per ressuscitar Cartago!".

Això mateix és el que avui se'ns acut per explicar-nos una part de les raons de l'èxit de les "novel·les amb monument" que proliferen darrerament a Catalunya: d'una banda, demostren una tremenda melancolia causada per la incapacitat de novel·lar una societat burgesa -urbana o rural- que, tal vegada, ja es troba exhausta i desproveïda d'al·licients narratius (només cal posar de costat El cor de la ciutat i Ventdelplà: dos dinosaures audiovisuals); d'altra banda, són la prova palpable que, si aquesta burgesia catalana no ha donat, darrerament, una novel·la de patent -¿on són, en català, les versions actualitzades de La febre d'or, o de Vida privada, per exemple?-, sempre tindrà el recurs de refugiar-se en la utilització d'elements arquitectònics, que són els més perdurables i per això els més carregats de simbolisme de què disposa una cultura. En procedir d'aquesta manera, un novel·lista s'estalvia la reconstrucció sempre difícil de tots els matisos que caracteritzen una societat contemporània (més encara la catalana, tan mestissa en aquests moments); és a dir, fuig dels paràmetres de la riquíssima tradició de la novel·la realista, per caure en els d'una nova forma de novel·la, barreja espúria de realisme, fantasia i veritat: és com fugir d'estudi, per molta documentació que s'hagi emprat.

A sobre -i aquest fet culmina la legitimació i l'explicació del fenomen que analitzem-, amb aquest gènere de novel·les es ret un homenatge (sovint imaginari) a la densitat històrica del nostre país, i s'ofereix als seus lectors la possibilitat de fer-se la idea falsa que som tan grans, tan cultes, tan sòlids i tan perdurables com les pedres del pont de Besalú o els carreus de Santa Maria. Walter Scott es va inventar Escòcia; i ara uns quants novel·listes i guionistes catalans s'estan inventant Catalunya... i van a parar fins i tot a Cèsar August, que ja és anar enrere!

És una il·lusió potser legítima, i ho és especialment perquè ens trobem en el terreny de la novel·la, on tot hi cap. Però no deixa de fer paleses, una vegada més, les dificultats de la novel·lística catalana per presentar un quadre polièdric dels nostres costums i les nostres presents formes de vida; és a dir, per col·laborar a la grandesa de la gran novel·la moderna i contemporània que va començar amb Tirant lo Blanc, va continuar amb el Quijote i la seva empremta en la novel·lística anglesa dels segles XVIII i XIX, i va culminar amb la gran novel·lística europea crítica, apàtrida i laberíntica de la primera meitat del segle XX.

Així, hom diria que l'estratègia narrativa dels monuments dissimula avui, a les lletres catalanes, els atzucacs d'una cultura novel·lística no solament desorientada, sinó potser també en ruïnes.