Aparences reals

L'amor boig

Pere Rovira

Proa

272 pàgines. 18 euros

Que la prosa de Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947) era tant meticulosament exigent com la seva poesia ja es podia constatar en els textos inclosos a Diari sense dies, un recull de les seves col·laboracions al diari Avui i que el revelaven com un arquitecte astut en la construcció d'un llibre com un tot. I és justament aquest caràcter d'arquitecte astut el primer que impressiona al lector de L'amor boig, la primera novel·la que publica Rovira i que l'excusa dels anys que han hagut d'esperar per saber com s'enfronta al gènere narratiu.

L'amor boig s'estructura com dues explicacions divergents d'una història d'amor, però no cau en la simplicitat d'enfrontar alternament dues visions d'una peripècia sentimental sinó que aquesta dualitat es manifesta majestuosament en la forma amb què es va narrant tot plegat, convertint-se la novel-la, al capdavall, en un assaig narratiu sobre com la vida es transforma en literatura i, al mateix temps, sobre com la literatura esdevé vida. Al capdavall, diu un dels personatges, "la gent, quan llegeix, vol vida, no literatura, i la missió de la literatura és fer veure què és la vida".

L'amor boig és la història de l'enamorament veloç de l'Esteve i la Clara, dos adolescents tarragonins que ben aviat s'entusiasmen mútuament en la comunió sexual i anímica: les presssions familiars els obliguen a fugir cap a Barcelona, on viuen uns mesos d'esplendor moral memorable, aparentment lluny de tot i de tothom. Aquí no importa tant l'originalitat de l'argument ni els diversos avatars que experimenten els protagonistes -és un dels arguments immortals de la història de la literatura-, com la gràcia amb què Rovira contempla la capacitat d'enamorar-se de dues persones, i que es basa sobretot en dos aspectes: la creació formal i la creació verbal. Al darrere, a més, hi ha la història subterrània.

D'una banda, i fins a l'últim capítol, la perspectiva de la història pertany al noi -que, ja adult i consumit per una malaltia, escriu els records que es pensa que té de la història (sense que la visió de la noia aparegui enlloc, perquè l'únic capítol on parla ella és tan sols el relat de la seva nissaga familiar). No és fins l'últim capítol on apareix la veu aparentment autèntica de la protagonista, però no ja com a ent literari, sinó com la figura real que ha inspirat tot el que el lector ha llegit fins aleshores, perquè L'amor boig resulta ser una novel·la inacabada que escriu l'amant adolescent reconvertit en un novel·lista adult que escriu la seva història d'amor per intentar recuperar tot el que havia perdut. Però Rovira va més enllà en aquest joc de miralls i, al final, qui acaba la novel·la és aparentment l'editor que havia de publicar la novel·la.

La gran virtut de L'amor boig és l'especulació contínua sobre el propietari de la veu narradora de tots els episodis que el lector va llegint sense conjecturar cap possible malícia per part de l'autor: és la gràcia, al cap i a la fi, d'un escriptor que sap enlluernar amb les paraules i les meditacions més belles que s'han dit en molt de temps sobre l'amor en la narrativa contemporània, i al lector tant li fa que després els propis artífexs diguin que tot és una il·lusió: queda sempre l'esperança de la certesa del llegit.

D'altra banda, i més enllà de l'argument, el que entusiasma de L'amor boig és que Rovira deixa de costat qualsevol vel·leïtat surrealusta, prescindeix dels jocs amb els desficis de l'atzar per narrar una història d'amor plenament material i terrestre. I el nucli que batega de dalt a baix de la novel·la es resumeix en el combat que s'estableix entre les dues frases que tot seguit s'esmenten. La primera, la ingènua però desitjable, és la següent: "no necessitàvem entendre'ns, perquè ja ens enteníem, com els amants vells que encara es miren i es toquen amb més devoció que els primers temps. I parlàvem del nostre amor amb orgull, amb la insolència dels que es pensen que vencent la vida quotidiana amb el plaer vencen el món". La segona, la menyspreable però real, és aquesta: "És divertit fer mal als que creuen que són feliços".

Es pot suposar que qui triomfa a L 'amor boig és la segona opció, però el lector sap que aquí, en definitiva, el que triomfa és la literatura gràcies al pensament i l'escriptura d'aquest gran poeta de la vida moral que es diu Pere Rovira.