Genís Cano

Ens ha deixat, l'àngel dels sots psicodèlics, en ple febrer primaveral, al seu Sant Feliu de Guíxols d'adopció, on passava gairebé tot el temps, des que el mal lleig que lentament el consumia l'havia convertit en un supervivent. Un supervivent, però, entusiasta de les coses de la vida, de la poesia, del passat, de les tradicions populars, del menjar i de les relacions personals. Havia nascut el 1954 i, per tant, pertanyia a la generació de darrere la meva, la que va tenir una joventut marcada per la turbulència dels àcids lisèrgics i la contracultura, la que va deixar pel camí altres àngels extraviats d'hora, com ara Pau Maragall, Pere Marcilla o l'Albert Subirats... Sortosament, d'aquella niuada ens queda l'Enric Casasses i en David Castillo, que ens n'han fet memòria en pròlegs breus de publicacions promogudes per en Genís Cano, perquè, fins fa pocs dies, també ens quedava en Genís Cano.

Sempre el veuré per Sant Feliu, vagarejant pel mercat, parlant amb la pagesa lletraferida

Jo, quan tots aquests jovenets començaven a fer coses, poesia, sobretot, i dibuixos, quan es lliuraven a la seva llibertat, quan lluitaven contra la cultura establerta, me'ls mirava de lluny estant, sense donar-los cap importància, més aviat pensant que com era que gosaven "escrostonar murs invisibles en una contrada hostil", pensant que ja posarien seny, que tot plegat eren jocs d'adolescents. I ho eren, però eren jocs perillosos, com solen ser tots els jocs que es juguen de debò.

En Genís Cano, de fet, no el vaig conèixer fins fa poc, fins que, un dia, devia ser del 2003, em va trucar, es va presentar, i em va dir que em volia veure. Ens vam trobar al meu taller i vam anar a dinar a ca l'Agustí, al carrer Bergara. Em va dir que anava a publicar un llibre de poemes ganxons i que volia que jo li fes el pròleg. Em duia els poemes i, és clar, ell ja sabia que jo amb aquells poemes no fliparia pas gens, però que era igual, que llegia aquests meus papers dels dijous, que jo havia parlat de coses que ell s'estimava, que, en fi, que jo havia de fer aquell pròleg i que no calia que parlés dels seus versos, que, de fet, ell volia que parlés de Sant Feliu, perquè els poemes eren ganxons cent per cent. El títol del llibre em va fer molta gràcia, Gran xona ganxona , i revelava la manera última de fer poesia de Genís Cano, aquell recargolar el tirabuixó lingüístic, el sortir a pescar sentits verbals pels mars semàntics més diversos. No m'hi vaig poder negar, i és que a Genís Cano, que parlava parsimoniosament, amb una articulació perfecta, però amb referències que només ell entenia, fruit dels seus llampegueigs mentals, però que no dubtava que tu també les entenies, perquè si n'hagués dubtat, delicat com era, te les hauria explicitat de seguida, no se li podia dir que no. Bé, no solament li vaig fer el pròleg sinó que vaig anar a Ganxònia a presentar el llibre, a la biblioteca, i després vam anar a sopar i, abans, a prendre un te a la Vienesa.

Va ser l'inici d'una amistat que ha quedat truncada massa d'hora. Li vaig fer un segon pròleg, ara per Rebaixins endins. Un dia em va demanar un quadre per a una exposició que va muntar al Museu de Sant Feliu sobre el paisatge ganxó. Una altra vegada li vaig haver d'ensenyar tot de coses meves de quan ell era un contracultural, i em va demanar permís per fer-ne fotografies. Volia muntar, a Barcelona, amb en Julià Guillamón, em sembla, i amb no sé qui més, una exposició sobre aquells anys, a la Virreina, i em deia que en Ferran Mascarell hi estava molt interessat. I ara estàvem ficats en una moguda per intentar salvar la casa Cases, de Rafael Masó, sobre la platja de Sant Pol. L'última vegada que em va trucar, dies abans de morir, jo era al MNAC. I la seva veu telefònica se'm va associar amb un d'aquells àngels romànics d'ulls punyents que acabava de veure. Vam quedar per la setmana entrant, ara ja la passada, i, és clar, ja no ha estat possible res.

Sempre el veuré per Sant Feliu, vagarejant pel mercat, parlant amb la Felícia, la pagesa lletraferida de Cassà de la Selva, que li guardava els naps més tendres, els pèsols més fins, els melons de barret de capellà més sucosos. Li feia de fada protectora i ell es deixava estimar, amb el seu aire d'àngel, ros, prim, elegant, una mica espectral, amb la seva camisa de floretes i l'anell al dit. Es deixava estimar, i la veritat és que l'estimàvem. Tots l'estimàvem.