¿Catalunya independent?

Montenegro sí, Catalunya també

Héctor López Bofill i Uriel Bertran Arrué

Ara llibres

Barcelona, 2006. 181 pàgines

La ideologia nacionalista es troba tan estesa i interioritzada a la Catalunya actual que, per molta gent, ha deixat de ser un valor més i ha esdevingut el fonament o criteri últim inqüestionable a partir del qual s'emeten judicis de valor. D'aquesta manera el que es considera normal és que ens haguem de definir com a nacionalistes o no nacionalistes (en comptes de fer-ho com a cosmopolites o no cosmopolites, posem per cas), o es dóna per suposat que la crítica a determinat nacionalisme només es pot fer des d'un altre nacionalisme.

Però si no es confonen els ulls amb les ulleres, i es pren una certa distància crítica, hom s'adona que l'ideari nacionalista és un d'aquells valors bàsics que defineixen un pensament de dretes. El que passa és que aquest ha sabut reciclar-se convenientment, tot canviant la idea de "pàtria" per la d'"identitat nacional", anàlogament a com, per exemple, el creacionisme religiós de cop i volta se'ns presenta com a "teoria del disseny intel·ligent". I cal lamentar, en aquest sentit, la incoherència òbvia en què cauen les persones i els partits polítics que s'anomenen d'esquerres en voler ser més nacionalistes que ningú. Els autors d'aquest llibre no només creuen compatible defensar el nacionalisme des de l'esquerra, sinó que propugnen obertament la independència de Catalunya. I sense qüestionar-se aquest pressupòsit tan discutible, articularan la seva proposta a partir de la constatació de la independència acabada d'estrenar per part de Montenegro, com a clar model que haurien de seguir els catalans.

Més que en les seves proclames, el valor del text rau en les seves dades. L'anàlisi detallada de les circumstàncies que han envoltat el procés d'independència de Montenegro és del tot clarificadora pel que fa al marc legislatiu o les implicacions d'ordre econòmic. Altra cosa, esclar, és voler extrapolar-ho al cas català, com a argument a favor del sobiranisme. De fet, fins i tot es podria dir que el tret els surt per la culata a Hèctor Bofill i Uriel Bertran. I és que el cas de Montenegro, com ells mateixos acaben reconeixent, el que ens ensenya sobretot és que el nacionalisme pot ser útil en tot cas com a mitjà per preservar o assolir altres valors més importants (com el pluralisme o la democràcia): "L'opció independentista fou percebuda en el desenvolupament polític montenegrí dels darrers anys com l'alternativa que amb més garanties preservava el pluralisme, factor clau en un context en què no hi ha un fet nacional específic". Això al marge que "des de la perspectiva econòmica totes dues repúbliques funcionaven de facto com a realitats escindides", i és que fins i tot tenien sistemes monetaris diferents (Montenegro havia adoptat l'euro i a Sèrbia hi circulava el dinar).

Però els autors de Montenegro sí, Catalunya també no semblen disposats a respectar jerarquies i incompatibilitats entre els valors, tot sacrificant-ne algun en detriment dels altres. D'aquesta manera, a més dels usuals arguments d'ordre econòmic per justificar la independència de Catalunya (i que amb esperit una mica pervers també es podrien emprar per justificar que els països rics d'Europa no ajudin els pobres, o perquè la província de Barcelona se segregui de la de Lleida), o els d'ordre lingüístic (tot menyspreant la meitat o més dels habitants de Catalunya, malgrat invocar sovint la "cohesió social"), n'hi ha un de recurrent, que aporta un gir sorprenent al debat polític entre el comunitarisme (tradicional) i el liberalisme (modern). I és que es defensarien ambdós alhora. Se'ns diu que Catalunya hauria de ser independent per poder desenvolupar plenament els valors moderns de la justícia social o la ciutadania. Però això és tan contradictori com proclamar que hem de romandre aïllats per poder potenciar millor el que ens iguala amb els altres éssers humans...