L'angoixa del pensament

Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament

George Steiner

Arcadia

Barcelona, 2006, 69 pàgines

Els reptes de l'educació en la modernitat líquida

Zygmunt Bauman

Arcadia

Barcelona, 2007, 44 pp.

L'editorial Arcàdia publica des del 2004, en col·laboració amb la llibreria La Central, la col·lecció Lectures centrals , una sèrie de petits assajos (cap dels títols oferts no supera les setanta pàgines) que enriqueix el terreny, lamentablement tan poc poblat per llibres en català, de la filosofia i la literatura de pensament. Els tres últims volums de la col·lecció, apareguts entre l'octubre de 2006 i el gener de 2007, tenen en comú que tots aporten alguna idea important en relació amb les dificultats del pensament per reinterpretar una realitat que el món contemporani ha desarticulat i desacreditat. El primer en ordre d'edició, Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament, de George Steiner, és de tots tres el que presenta un caràcter més filosòfic. No disposo aquí de l'espai suficient per comentar les deu raons de la tristesa del pensament que proposa Steiner, però, com els Deu Manaments, es poden resumir en dues de fonamentals: la incapacitat de la ment humana per superar les barreres que posen tant les seves condicions neurofisiològiques com l'autonomia del seu propi llenguatge i per trobar, en conseqüència, una resposta fiable a les preguntes que es fa; i el que podríem anomenar paradoxa de la identitat: el fet que el pensament propi sigui al mateix temps allò que ens defineix com a individus i allò que no pot ser mai original del tot, en tant que sempre és fruit d'una experiència comuna, quan no de la pura i simple imitació. Si pensar entristeix és perquè la ment és un instrument condemnat a no complir mai les pròpies expectatives.

Malgrat tot, no tan sols no podem renunciar a pensar, sinó que estem moralment obligats a pensar a fons el món que habitem i a establir unes regles universals per a la validesa del pensament. D'això s'ocupa l'escriptor italià Claudio Magris al més breu i potser el més interessant dels petits assajos publicats fins ara a Lectures centrals . Com ja havia fet abans el seu compatriota Giovanni Sartori i han repetit molts altres pensadors europeus, Magris posa en dubte el concepte de multiculturalitat. La qüestió és més evident del que alguns es permeten suposar: cap particularisme cultural, cap creença religiosa o política que es vulgui posar per sobre de la dignitat de l'individu es pot admetre en peu d'igualtat en un diàleg intercultural, com voldrien els practicants del que Josep Ramoneda -en un epíleg tan substanciós com l'assaig- anomena la banalització de la diversitat. Com diu Magris, "no ens podem sostreure a la responsabilitat d'escollir valors universals" sense fer-nos còmplices de la barbàrie.

Finalment, l'últim opuscle publicat per la col·lecció, Els reptes de l'educació en la modernitat líquida , de Zygmunt Bauman, mostra una societat contemporània on la concepció del temps ha deixat de ser o bé cíclica o bé lineal, com havia estat en altres societats modernes i premodernes, per esdevenir puntillista. En el model puntillista de Bauman -una manera molt apropiada de definir el mal del nostre temps-, les coses importen només per les possibilitats que ofereixen de ser consumides i abandonades a l'instant, sense cap connexió amb el passat ni cap perspectiva de futur. El fenomen afecta des del simple consumisme de productes materials fins a la construcció de la identitat personal, que ha passat de ser el projecte de tota una vida a ser un atribut del moment. En un panorama com aquest, Bauman creu que l'educació contínua, al llarg de tota la vida, no s'ha de procurar solament pel que fa a la formació tècnica, sinó també, i de manera preeminent, pel que fa a la formació de ciutadans.

Un món on tot és igualment vàlid en nom de la diversitat i on tot caduca a l'instant en nom de la novetat, ja no dóna tan sols motius de tristesa al pensament, també el carrega d'angoixa. Els assajos de Lectures centrals introdueixen el lector en els motius d'aquesta angoixa i el conviden a aprofundir en les preocupacions fonamentals del pensament contemporani.