Mil històries

Explicava un dia, dinant, Juan García Hortelano que el millor titulador de novel·les era Vicente Molina Foix, i afegia que ell mateix li comprava els títols dels seus llibres. Museo provincial de los horrores, La comunión de los atletas o La quincena soviética donen idea que l'Hortelano tenia raó. Després d'aquests precedents, ara resulta que Molina Foix ha escrit la seva millor novel·la amb el pitjor títol possible, tan poc engrescador, El abrecartas, que fàcilment es pot passar de llarg sense fer-li cas, greu error.

Una sèrie de personatges reals i ficticis s'intercanvien cartes i, des de la primera que Rafael, un amic de la infància de García Lorca, envia al poeta, la correspondència segueix el segle XX a Espanya: la República, la Guerra Civil, l'exili, la postguerra i la repressió franquista -amb textos policials que posen els pèls de punta-, els anys seixanta, la democràcia. Miguel Hernández, Vicente Aleixandre, Carlos Bousoño, Rafael Alberti, María Teresa León o Eugeni d'Ors conviuen amb altres d'inventats i que fins i tot canvien de nom al llarg de la novel·la, com la fantàstica Setefilla o Paqui Aguilar. Crida l'atenció un personatge estrany i torturat, Ramiro Fonseca. Una de les cartes que escriuen recorda la famosa del Cela censor.

És una història de mil històries dels que van perdre la guerra d'amors i desamors, de traïcions, de desenganys, d'objectius acomplerts, que no cansa de llegir. Acaba de guanyar el Premio Salambó i també podria haver guanyat el Ciutat de Barcelona, només que aquest se l'ha emportat una altra novel·la esplèndida, Llámame Brooklyn, d'Eduardo Lago, que va guanyar el darrer Nadal. També és una història de mil històries, amb protagonistes reals i inventats, d'enorme ambició, que explica el deliri de l'escriptura, encara que només et llegeixi una persona.