Parlament 'disco'

Quina és la potència acústica dels crits més enfurismats dels diputats al Parlament de Catalunya? ¿És possible que superi els paràmetres permesos per la llei i que li calgui llicència de discoteca? Ho plantejava, en un to de broma amarga, l'empresari Joan Mas, un dels responsables de l'empresa que gestiona sales musicals barcelonines com Tarantos o Jamboree. Ho feia en el marc del programa que l'Sputnik (Canal 33) va dedicar dijous a analitzar el passat, el present i el futur de la indústria musical a Catalunya.

El cas La Paloma ha remogut la vella controvèrsia sobre la necessitat de fer compatible el descans dels veïns amb el manteniment de sales on s'ofereix música en directe. Les implicacions econòmiques d'aquest debat són més profundes del que es podria pensar al primer cop d'ull. El reportatge, articulat a partir d'una sèrie de converses entre diferents agents del món musical (promotors, mànagers, productors) i els interrogants d'un grup que comença, abundava en el fet que la progressiva desaparició del disc, eclipsat per les descàrregues de música a través d'Internet, només es pot veure compensada amb una major oferta de concerts que es tradueixi en un increment dels diners generats per la venda d'entrades. Segons els experts, aquest canvi de model s'està produïnt arreu, però aquí les trabes burocràtiques ho impedeixen.

Cinc diàlegs i una indústria, que així es deia el programa, també posava de relleu la pèrdua de volum de la indústria musical a Catalunya en relació amb el conjunt d'Espanya. "Als anys cinquanta i seixanta les grans discogràfiques estaven aquí, i la música espanyola es feia a Catalunya", exposava Ramon Beltran, que entre altres grups va ser el mànager de Los Rebeldes. Mario Pacheco, bregat en les files de diverses discogràfiques catalanes, li veia la part positiva al tema: "No tenir a prop les grans discogràfiques és bo per a les companyies independents".

Els temes per a la reflexió suscitats per l'espai són molts. Alguns dels entrevistats no dubtaven a traduir en xifres la comparació entre el passat i el present del seu ofici. El promotor de concerts Gay Mercader, a qui l'Sputnik va presentar com "l'inventor d'aquesta feina al nostre país", explicava que si fa uns anys els músics s'avenien a repartir al 50% els guanys de les actuacions, ara poden arribar a exigir el 97,5%. Segons es deduïa del reportatge, tampoc és un bon moment per a la creativitat. "La majoria de músics busquen assemblar-se a algú; a més, a les discogràfiques no els agrada arriscar-se amb sons nous, i aposten pels grups que recorden als seus referents", venia a dir Rafael Moll, productor d'artistes com Joan Manuel Serrat.

Molt lluny del pòsit grisós que es descrivia a l'Sputnik, la televisió catalana es va vestir de lluentons per celebrar l'estrena de la tercera temporada de la sèrie Ventdelplà. Ho va fer amb un programa especial, la culminació d'una sonora campanya de màrqueting que TV-3 ha portat a terme durant setmanes per escalfar l'audiència davant el retorn a la graella de l'exitós espai de ficció. Actors i públic (seleccionat a través d'un concurs) van engalanar de festa el retorn -"vostè fins i tot una mica massa, s'ha posat a sobre tots els swarovski que ha trobat per casa", li va arriar, sense anestèsia, el presentador de la gala a una de les anònimes assistents-. I això que l'esbojarrat argument del primer capítol, qui sap si el de tota la temporada, convidava més al dol que a la joia.