L'Arbre de la Llibertat

El matí del dijous 11 de febrer de 1869, a Barcelona, una gentada seguia el recorregut d'autoritats i corporacions cap a la plaça formada entre el carrer de circumval·lació de la muralla, derruïda uns anys abans, i el nou edifici de la Universitat. S'hi anava a plantar l'Arbre de la Llibertat, com a símbol de la revolució de setembre de 1868, concretada en les Corts Constituents que aquell matí mateix es constituïen a Madrid. A moltes altres poblacions també se'n varen plantar.

L'Arbre de la Llibertat era un símbol que la Revolució Francesa havia portat dels EE UU i havia escampat per Europa. A Boston i altres poblacions de les antigues colònies britàniques, les agrupacions de Fills de la Llibertat es reunien a l'ombra dels anomenats "arbres de la llibertat" per organitzar la lluita contra els impostos i contribucions decretats per Anglaterra, que culminà en la declaració d'independència del 4 de juliol de 1776.

A França es plantaren arbres de la llibertat els primers anys de la Revolució, i se'n tornaren a plantar amb les revifades liberals de 1830 i de 1848. Martí Carlé, seguidor d'Abdon Terradas en el primer moviment republicà de 1840-1843, evocava a El Ampurdanés de 14 de febrer de 1869, "el triste fin que tuvieron en Francia los árboles de la Libertad, cuya fervorosa y entusiasta plantación habíamos presenciado en 1848, después de una revolución tanto o más radical que la efectuada hoy en España".

A Barcelona es plantà "un hermoso roble" del terme de San Cugat del Vallès, però en altres poblacions foren oms, alzines, plàtans i til·lers. La comitiva havia sortit de la plaça de la Constitució -avui de Sant Jaume- acompanyada de les bandes de música de la guarnició i pels carrers hi havia una gran animació. Així ho explicava el Diario de Barcelona, en l'edició de tarda tancada poc abans de les 12 de migdia, hora prevista per a "la solemne inauguración del árbol de la libertad".

Entre crits de "visca la llibertat!" se'n tallaren algunes branques que es repartiren entre autoritats, corporacions i algunes persones del públic. Al carrer Pelai els balcons eren plens de penjaments de colors. En els discursos, l'alcalde primer Benito de Arabio Torre digué que a l'ombra d'aquest arbre podrien descansar els defensors de la llibertat de les seves fatigues i s'hi havien de reconciliar tots els liberals.

Francesc de Paula Rius i Taulet, síndic interí de l'Ajuntament, afegí que l'arbre no podria donar fruits sense la pràctica de les virtuts cíviques, ja que sense virtut no hi ha llibertat. El Capità General evocà l'arbre de Guernica, "bajo cuyas frondosas ramas se cobijan los entusiastas defensores de las libertades vascongadas". Finalment, el governador interí Antoni Mirambell advocà per la unió dels liberals i l'amor al treball i a la instrucció com les fonts de la veritable felicitat del poble.

La festa cívica continuà a la tarda amb una regata de bots de rem al port. Es partiren el premi el bot dels carrabiners i el de la Confraria del Carme. Els edificis públics estigueren adornats de dia i il·luminats de nit, com molts casinos, cafès i cases particulars. A la façana de les Cases Consistorials hi havia un gran cartell que deia: "Viva la Soberanía Nacional".

La plantació d'arbres de la llibertat es va fer també a moltes altres ciutats: Figueres, Girona, Manresa, Gràcia, Sant Feliu de Llobregat i Reus, seguint l'ordre de les notícies que dóna el Diario de Barcelona. A Figueres, de tradició i majoria republicana, es plantà el mateix dia 11 i, seguint les notícies del bisetmanari El Ampurdanés, se sap que van plantar-se'n també a Cadaqués, Garrigàs, Borrassà, Peralada i Vilademuls, entre altres poblacions de la comarca. Per altres fonts ho sabem també d'Alella, Arbúcies, Colera, Llançà, Olot, Santa Pau...

En alguns d'aquests pobles, l'arbre va ser arrencat, destruït i escarnit per grups antiliberals. A Santa Pau, prop d'Olot, la seva plantació havia causat molta polèmica i finalment fou tallat pels carlins, el 15 de juny de 1872, un cop començada la segona guerra carlista. En altres poblacions no va arrelar o es va corcar i hagué de ser substituït o canviat de lloc, com a Figueres i Reus.

A Barcelona es va assecar i se'l va poder revifar, podant-lo i regant-lo en abundàcia, i se li va posar un vigilant permanent que en tingués cura. Es va fer un petit jardí al seu voltant, aprofitant una reixa i dos petits sortidors sobrants d'unes obres de millora en una altra plaça. El 19 de juny de 1869 el capità general Ramon Nouvilas presidí des de l'ombra encara simbòlica de l'Arbre de la Llibertat una desfilada i revista de les tropes de la guarnició. En arribar, s'adonà que les bandes tocaven la Marcha real i els ordenà que toquessin l'anomenat himne de Riego, el propi de la Revolució.

A Figueres, el canvi no es va fer fins al gener de 1871, en el regnat d'Amadeu I de Savoia. En lloc de l'emplaçament inicial de la plaça de la Constitució -avui de l'Ajuntament-, l'arbre nou es va plantar al centre de la plaça dels Monjos -actual plaça del Gra, coberta- , on comença la carretera de Roses.

El cronista del periòdic republicà federal se n'alegrava, però temia que la tendra alzina tingués una vida efímera, si la llibertat no podia fer arrels, davant del retrocés que suposava el restabliment de la monarquia. En un ajuntament de l'Empordà ja s'havia pensat d'arrencar voluntàriament l'arbre de la llibertat, en ser elegit el rei Amadeu I, el desembre de 1870.

Thomas Païne, liberal britànic i inspirador de la independència americana, dedicà un poema al Liberty Tree -de fàcil consulta a Internet-, com a temple a quina ombra els homes lliures es trobaven com a germans. A Barcelona, Damàs Calvet presentà als Jocs Florals de 1869 la composició L'arbre de la llibertat, que es pot trobar a Vidrim. Col·lecció de poesies catalanes, llibre que va ser publicat l'any 1888.

La majoria d'aquells arbres de la llibertat han desaparegut; fins i tot, la seva memòria. Li deu el nom la Rambla de la Llibertat de Girona, batejada així en el seu record, el 1885, ja que l'arbre va ser tallat perquè s'havia plantat al mig del pas. En algunes poblacions, però, continua presidint i donant ombra en els llocs més cèntrics. És el cas dels venerables plàtans de les places principals d'Arbúcies, Colera i Llançà.

En la història de l'arbre de la llibertat de Llançà, plantat davant les escales de l'església parroquial, es dóna una circumstància paradoxal. Al final de la Guerra Civil, un escamot de soldats dedicat a la supressió de símbols liberals l'anava a tallar, però va ser aturat pel rector, que hagué de fer valer el seu grau militar de capellà castrense per salvar el gran arbre de la plaça.