La recerca d'un centre

Centre de brevetat

Feliu Formosa

Meteora

Barcelona, 2006. 60 pàgines

El cop de la destral

Jordi Larios

Jardins de Samarcanda

Vic, 2006. 85 pàgines

Feliu Formosa (Sabadell, 1934) és, per sort, un dels poetes que no necessiten de cap mena de presentació. Traductor, home de teatre, dietarista, animador de moltes tasques culturals, va reunir a Darrere el vidre ( 2004) la seva poesia, un volum d'impacte serè i sever. Allò que el caracteritza, al meu entendre, és la seva absoluta llibertat: molt més enllà de corrents i grups, d'escoles i projectes, Formosa sempre troba l'indret que suscita el seu interès i des del qual la tasca d'escriure sembla reclamar-lo. Reclam que segurament no se li presenta pas com una urgència, ni com un graó d'una obra premeditada, sinó com l'esclat viu del moment: una connexió entre el món que l'envolta i el jo que en pot parlar d'una manera literària.

Centre de brevetat aplega una cinquantena de poemes i petites proses poemàtiques en una alternança que és, també, l'alternança dels temes. Homenatges d'estima a Anna Murià, Agustí Bartra, Hölderlin, Iannis Ritsos..., i cites o picades d'ullet a artistes diversos, d'Otto Mueller a Hart Crane, de Marilyn Monroe a Víctor Sunyol. El ventall, ja ho poden veure, és ben divers, però l'autor tampoc pretén haver escrit cap tractat, sinó, des de la intel·ligència i el rigor, aplegar una sèrie de moments esparsos. Allò que els relliga és, justament, la seva veu inconfusible: la barreja de distanciament (de vegades tenyit d'una suau pinzellada irònica) i l'autèntica immediatesa amb què és capaç de veure's a si mateix.

La ironia la podeu trobar en una petita prosa que descriu l'acte de recepció d'un premi a l'Ajuntament de Barcelona amb els "poetes d'altes perruques invisibles" i els "membres del jurat reprimint de forma visible les ganes d'estomacar-se mútuament" i, al fons, la soledat del distanciament, és a dir, la capacitat de saber-se veure de manera similar a com podria contemplar a un altre. I la immediatesa derivada de la condició de qui mai no deixa de fer projectes, d'embrancar-se (o pensar que s'hi hauria d'embrancar) en tasques o qüestions que, per endavant, sap que no durà a cap port. En aquests textos, com ara El problema és sempre, Ofici de poeta, De nou el poema, Ciutat cruel o Fugacitat, apareix allò que ell mateix designa, en un altre lloc, com un "fons de desolació", una condició existencial que mai no esdevé tràgica, que mai no apel·la al patetisme del lector, perquè sap arrecerar-se en un petit estoïcisme, vestit de "la veu infantil que canta al meu darrera", o d'un cos de noia, o del paler fugaç dels amants. Un Ce ntre de brevetat que reclama ser llegit amb la resta de la seva obra i de ser considerat model de llibertat personal de l'escriptor davant els excessos de qualsevol mena.

Jordi Larios (Palafrugell, 1959), a més de treballs erudits i traduccions, va publicar un llibre de poemes el 1984, Home sol. Ara fa 20 anys que ensenya literatura al País de Gal·les i d'aquesta condició necessària de la distància n'ha fet una enorme virtut: veritat, elegància, sensatesa. La seva és una poesia perfectament decantada, sense res sobrer, sense greixos ni tendrums a la carn necessària. Commovedora i intel·ligent a les dues primeres parts (Imprevisible escuma, El cop de la destral) i igualment fina i tallant als aforismes de la tercera (Teoria de l'ham poètic), ell mateix ho repeteix sovint, amb imatges molt belles, que són la millor descripció de la seva obra: "que llegir-los | sigui només un moviment gentil | de l'aigua, un simple clapoteig obscur" (Versos).

Efectivament, llegim aquest llibre com un suau oscil·lar dels poemes, aparentment amables i gentils, però sempre amb aquest perfecte rerefons "obscur" amb què l'art ens recorda la condició humana. Ho torna a repetir a Propietat privada (un excel·lent símil del poema) quan demana "que la vida hi aboqui | un munt imprescindible de dolor | i les hores més dolces". Potser perquè, com a la cita de Philip Larkin que serveix per donar títol al llibre, "el temps és l'eco d'una destral dintre la fusta"; l'enyorament de poemes com Elegia o Nit de Sant Joan també ressona com un tel més fosc a poemes com Afores o a l'esborronador The Dublin Castle, amb la "tèrbola tristesa del dissabte" i els imperatius per fer de la vida o del forat fondo de la nit, un lloc on sobreviure.

I tot plegat sempre escrit amb una mesura que no exclou l'ambició, una ambició moral, però que Larios sap que ha de ser lluny de tota grandiloqüència (Cruïlla, Un soldat de la República) o exposat amb l'habilitat extraordinària de barrejar memòria, i indrets, i fins una declaració amorosa d'un lirisme senzill i perfecte (Punts cardinals). Si, a tot plegat, hi afegiu a més la ironia sàvia dels decasíl·labs de la part Teoria de l'ham poètic -una ironia bonhomiosa, astuta, que busca el detall de l'observador agut-, comprendreu que fa de molt bon recomanar un llibre que, al costat de poemes que colpeixen, també és capaç de transmetre'n un feliç apunt, com ara aquest L'home gras: "És el més simple dels éssers notoris.| Consta de panxa i uns quants accessoris."