La castració productiva

Lletres d'amor i de consolació

Abelard i Heloïsa

Edició i traducció de Josep Batalla

Obrador Edèndum (sic)

Santa Coloma de Queralt, 2005, 223 pàgines

És antic el consell que els homes i dones que es dediquen a l'estudi cal que romanguin solters. Així ho deia ja Teofrast, de Lesbos, al segle IV aC, en un tractat que en llengua llatina va venir a dir-se De nuptiis: "L'home savi no ha de prendre muller, perquè les dones impedeixen especialment l'estudi de la filosofia". Talment va inaugurar (o potser no) una tradició que va tenir dignes representants a Grècia, Roma i tota la Llatinitat. Impregnat de la saviesa d'aquesta darrera època, el nostre Eiximenis també ho deixava clar a Lo llibre de les dones: "Negun home mullerat jamés no fa bon clergue", emprant un mot plurívoc, derivat del clericus llatí, paraula que, jo sabent-ho, només en llengua francesa ha conservat el doble sentit d'"eclesiàstic" i d'"intel-lectual": clerc. La tradició, o el costum, o la tirada a la solteria per part dels homes i les dones de lletres ha arribat ben bé fins als nostres dies, i així ho demostra el pertinaç celibat de Flaubert, de Kafka... i gairebé de Thomas Mann, que només va conèixer , en el sentit bíblic, la seva esposa just per engendrar el nombre de fills que van tenir.

La història de la literatura medieval presenta un cas enormement curiós de relació entre el celibat i la dedicació a l'estudi i l'oració: el cas desafortunat, calamitós segons com això es miri, d'Abelard i la seva amant i esposa, Heloïsa. Abelard, com es diria un xic posteriorment de Guillem de Cabestany, "amava la dompna per amor e chantava de lieis e.n fazia sas chanssos", preludiant així el que seria una riquíssima tradició trobadoresca. Però, mentre el tòpic de l'amor cortès reclamava sempre quedar- se a les portes del maridatge o de la unió carnal -com també és visible, encara, en la relació entre els mítics Tristany i Isolda-, Heloïsa i Abelard van tenir de bell antuvi relació carnal, ella quedà prenys per la llavor abelardina, i només després d'aquesta Pasqua, Abelard i Heloïsa van fer Rams, és a dir, van unir-se en matrimoni.

El canonge dit Fulbert, l'oncle d'Heloïsa que en tenia cura perquè la noia devia ser aleshores orfe per totes bandes, va trobar molt malament que la neboda es casés amb un home no solament vint-i-dos anys més gran que ella, sinó, a més, molt mal vist en els cenacles filosòfico-eclesiàstics de París i els encontorns, a l'època. (I, de fet, sabem que Abelard es va barallar amb Bernat de Claravall i Pere el Venerable, i que fins i tot va ser obligat a cremar, amb la pròpia mà, el manuscrit del seu llibre sobre la Trinitat). Pel que se'n diu a les cròniques i ressenyes del seu temps, i pel que diu ell mateix a les primeres pàgines de la seva Historia calamitatum o Història de les meves desgràcies -inclosa, com sempre es fa, en aquesta edició de les cartes entre Abelard i Heloïsa que comentem avui-, aquest savi, que certament pot ser posat al costat d'Anselm de Canterbury i de Guillem de Champeaux, era home de gran supèrbia i, malauradament per a la seva integritat física, com ara mateix explicarem, home en extrem femeller a causa, pel que sembla, d'un atractiu físic i retòric que no es podia resistir. El cas és que el canonge, com ja hem dit, va irar-se amb Abelard per haver deixat Heloïsa embarassada i, solament després del fet, casar-s'hi; de manera que va llogar uns sicaris -la cosa més fàcil del món al segle XI, com al XXI- que, entrada la nit, es van ficar al lloc en què Abelard dormia i van tallar-li, ras i curt, un o tots dos testicles, o tot plegat -això no s'ha sabut mai del cert.

I ara enllacem amb el que dèiem al començament: desposseït Abelard del que se sol dir, hiperbòlicament sens dubte, la seva virilitat, ell i la seva dona van decidir ingressar en sengles monestirs i dedicar-se a l'oració (ella més que ell) i a l'estudi (ell més que ella). No us penséssiu que aquesta afirmació és cap mostra de misogínia, Deu me'n guardés! Només és la conclusió a què s'arriba quan es llegeix de cap a cap l'intercanvi de cartes que van mantenir els dos malaguanyats esposos, possiblement entre 1131 i 1136, com documenta Josep Batalla en aquesta edició catalana de la famosa correspondència, que és, no en tingueu cap dubte, la més ben feta i la més ben traduïda que avui es pugui trobar a tota la Península. En efecte, passada la primera carta - Abelardum ad amicum consolatoria, coneguda habitualment, com ja s'ha dit, com Historia calamitatum, en la qual Abelard explica no solament el seu infortuni part de baix sinó també les seves dificultats per aconseguir respecte i nom en els ambients "universitaris" i eclesiàstics de la París de l'època-, passada aquesta carta, dèiem, assistim ja per a la resta de la correspondència a una diferència de to molt eloqüent i molt significativa: de la castració -cosa que significava per força una renúncia a certs plaers de la vida-, l'espòs va treure'n embranzida per a les seves lògiques i dialèctiques disquisicions; per contra, d'una semblant abstin ència, menys dolorosa físicament, però molt més punyent des del punt de vista sentimental, Heloïsa en va pouar unes quantes de les pàgines de la literatura amorosa més belles i corprenedores de tots els temps: Rilke sempre la posava al costat de Safo, Julie de Lespinasse o Clara d'Anduze, com exemple del punt més àlgid que les lletres europees han aconseguit en matèria d'exposició sincera de l'enamorament.

Ell, Abelard, no té cap inconvenient en aprofitar les cartes per demostrar com és de savi -n'hi ha una, que és per sucar-hi pa, que es limita bàsicament a definir a bellesa de les dones etíopes, negres sed formosae, com la de Salomó, a diferència de les virtuts de les blanques. Ella, per contra, en especial a les dues primeres cartes, expressa un amor incondicional i melancòlic, per res malaltís, cap a l'home de la seva vida: "Foren tan dolces aquelles delícies d'enamorats a què ens lliuràrem tots dos junts, que no em poden pas desplaure i difícilment puc esborrar-les de la memòria. Faci el que faci, es presenten als meus ulls i em desperten el desig. Ni quan dormo no deixen d'encisar-me".

I així acabem, encara que la qualitat d'aquesta edició mereixeria dues o tres planes en qualsevol diari: el celibat obligat a què es van veure sotmesos va generar, en Abelard, una molt digna saviesa i un devessall de citacions de Ciceró, Sèneca i Lucà; en Heloïsa, més pròxima a l'Ars amandi d'Ovidi que a qualsevol altra font, va generar unes quantes de les millors pàgines de la literatura amorosa de qualsevol època històrica. En suma, entre teològica i eròtica, aquesta correspondència és de tot punt imprescindible.