El cinètic o l'abstracció en moviment
Galeries de Barcelona i Palma de Mallorca revisen l'art de la il·lusió òptica
Menystingut fins fa ben poc per haver esdevingut decoratiu potser en excés, l'art cinètic va fer pensar a mitjans dels 60 que desbancaria el pop-art. Era l'art de l'abstracció en moviment, del temps, de la il·lusió òptica, de la percepció per antonomàsia, del principi etcètera, que, segons Gombrich, fa caminar plegades les formes de l'art i la percepció de l'espectador. La gent més in (terminologia de l'època) es feia cinètica. El després cineasta i aleshores jove aspirant a artista Brian de Palma filmava el 1967 el reportatge al MoMA que ara es pot veure a Palma de Mallorca en l'exposició que Sa Nostra dedica al cinètic, i la moda, l'arquitectura, la creació gràfica i, en general, els mitjans de comunicació eren cinètics o, en una altra denominació que de vegades confon els mateixos especialistes, eren op-art, l'art òptic, l'art de la retina.
El cinètic ha estat i és, en la contemporaneïtat, una força estimulant per a l'art dels nous mitjans, que comporta un nou sentit de l'espai i el temps
L' 'op-art' ha deixat una herència notable, no tan visible com el 'pop-art', però igual de ferma: en vídeo, en instal.lacions, en escultura, en cine.
Moviment, relació directa de l'espectador amb l'obra, temps per captar la creació, mòbils i múltiples gràcils i lleugers, una escultura i una pintura que, essent abstractes, no ho semblaven. Tothom volia ser cinètic i al cap de pocs anys ningú s'hi volia reconèixer. Un pèndol molt propi del segle XX, centúria de la moda, de la societat de masses i la velocitat. Actualmen t, des de fa cosa d'uns deu anys, el cinètic torna a museus i exposicions. No tant com el pop, però força. Torna amb més embolcall culturalista que el pop, que ha acceptat de ser considerat només banal. El retorn cinètic, per contra, posa entre parèntesis la relació forta que va establir amb la vida quotidiana i emfasitza la creació.
No resulta estrany aquest retorn en clau culta del cinètic si pensem que, al cap i a la fi, així és com l'han entès els seus propis filles i fills, més com un estímul que com una moda i prou. En general, els experts no posen gaire l'accent en els deutes de l'art contemporani més rabiós amb el moviment cinètic, deixen que la relació es desprengui sola. Però -vist amb la necessària indiferència i la curiositat agosarada que convenen per entendre els bucles que fan les coses oblidades quan tornen a ser de referència- el cinètic i l'op-art han deixat una herència notable, no tan visible com el pop però igual de ferma: en vídeo, en installacions, en escultura, en cine. La cinètica en l'art no pot, en definitiva, deturar-se. En la història de l'art modern és una mena de respiració
La revisió cinètica dóna, a més, un marc per a artistes i obres de solitaris no sempre prou valorats, com és el cas de dues personalitats radicals i d'edat avançada que ara es poden veure al Macba. Una és la veneçolana Gego, ja desapareguda (1912 - 1994), amb una exposició meravellosa -de debò- que s'acaba aquest 14 de gener. L'altra personalitat és Palazuelo (1915), de qui potser no es pot dir que sigui un cinètic o un op-art, però les geometries del qual et transporten i et fan evolucionar -com Gego- per allò que l'historiador Gombrich, que ha treballat a fons les relacions entre art i il·lusió, n'ha dit el principi etcètera: un estat en què de manera del tot enganyosa s'arriba a aconseguir que la ment vegi una cosa que no existeix gràcies a les condicions físiques creades per l'artista.
Enganyosa no vol dir de forma mentidera, ben al contrari. Per a Gego, l'important és la transparència i l'absència de massa que permet a l'espectador construir-se un altre món.
Sigui com sigui, la força del cinètic no rau tant en una exploració intel·lectual com en la provocació d'un impacte sensual intens que, en el fons, no pot ser anomenat d'altra manera que com a experiència única. És el que ofereix també l'exposició La utopia cinètica 1955 - 1975, al Centre Cultural Sa Nostra, a Palma de Mallorca, fins al 27 de gener.
L'exposició mallorquina dóna unes quantes claus, totes elles d'interès més enllà de l'arqueologia del saber i de l'excavació constant de la memòria, com si fos un armari on es poden trobar vestits vells que, reciclats, són la mar de moderns. Val a dir que, en aquest cas, la del vestit és una imatge útil: La utopia del cinètic és, sobretot, un homenatge a una galerista de París, Denise René, que, abans d'obrir la galeria, el 1944, amb una exposició dels primers dissenys òptics de Vasarely per a anuncis o la indústria de la moda, era ella mateixa directora d'una casa de modes.
Una moderna que sabia molt bé què calia fer i com fer-ho. Va recórrer el camí a la inversa que, des dels temps de Sonia Delaunay i dels surrealistes, havien fet la moda i el vestit: no va fer de l'art una moda, sinó que va esperonar l es arts des de l'experiència de la moda.
Denise René va esdevenir així la partera, en paraules de crítics reputats, d'un art de "claredat, estabilitat i ordre", que per a ella encarnava les necessitats postraumàtiques de la reconstrucció. Així va fer sortir París de l'entotsolament de la postguerra, dominada pel que la historiadora Laurence Bertrand Dorléac n'ha dit "l'art de la derrota", el de l'ocupació nazi i la posterior petjada en la ciutat durant els anys 50. El trasllat de la capitalitat artística a Nova York havia menat a la Ciutat Llum a deixar d'il·luminar el mercat de l'art. El cinètic, que tornava a donar valor al temps -tant al temps necessari per captar el moviment com al temps en sentit simbòlic- va ser un revulsiu.
Aquest revulsiu es va concentrar en l'exposició de Denise René Le mouvement, del 1955, a la qual l'exposició mallorquina ret homenatge. Així va començar aquesta història cinètica. Ha esdevingut punt de referència internacional, en establir un pont preciós amb les avantguard es històriques de la primera meitat del segle: Duchamp i Calder compartien sala amb obres del francès d'origen hongarès Victor Vasarely, el veneçolà Jesús-Rafael Soto, el suís Jean Tingueley, el belga Pol Bury i l'israelià Yacom Agam, cinètics aviat internacionals.
Va ser un èxit important a París que Denise René va fer irradiar: l'exposició va tornar a fer lluir els artistes europeus de postguerra quan, deu anys després, van ser consagrats al MoMA per l'exposició de William C. Seitz The Responsive Eye (L'ull sensible), tota una declaració de principis des del mateix títol que donava compte de fins a quin punt el cinètic i l'art de la retina escenificaven i feien visibles les necessitats morals i estètiques de l'època. Aquestes necessitats es concentraven en una: posar al dia les exigències de construir des de l'art espectadors actius i responsables de l a pròpia relació amb les arts i amb la societat, exigència que travessa el segle XX i que la propaganda nazi de l'art degenerat i la del realisme soc ialista soviètic havien fet gairebé oblidar, llençant a les escombraries de la història tot el que fos abstracte, sobretot allò que pogués relacionar abstracció i vida quotidiana.
Costa de visualitzar, però a la postguerra europea, la primera meitat del segle XX, en art, havia desaparegut del mapa. Joan Miró deixava França i es pensava que no tornaria a pintar mai més. Kandinsky seria ignorat a París fins l'any 1947 i la primera exposició de Paul Klee, el 1948, al Musée d'Art Moderne, només va arribar a convocar 1.500 persones. Denise René es va proposar de posar dempeus un art construït que enllacés amb Mondrian i Malèvitx.
L'exposició de la René va ser glamourosa i l'èxit, intens. Gràcies a la seva ja esmentada capacitat de travessar fronteres -un altre talent que li venia del seu pas pel món de la moda-, aviat crítics i estudiosos van lligar caps i van fer aparèixer el fil vermell de l'art del moviment que recorre el segle XX, des de Cézanne i el Cubisme, els futuristes italians, el constructivista rus Gabo, l'experimentador hongarès Moholy-Nagy, els mateixos puntillistes de Seurat a finals del XIX, i les implicacions fondes entre arts comercials i arts de museu de l'orfisme dels Delaunay, de qui també podem visitar, a Barcelona, una bona exposició, a la galeria Manuel Barbié.
L'orfisme dels Delaunay apareix més i més com un referent indiscutit per al cinètic, el disseny industrial i tèxtil, les arts gràfiques i, a partir de tot plegat, les arts visuals i cibernètiques del moviment.
Els futuristes italians havien estat dels primers, ara fa cent anys, a la dècada dels deu, a parlar de la bellesa del moviment. Però s'havien limitat a representar-lo. A partir del futurisme, l'artista cinètic estaria aviat interessat no tant en representar el moviment com en el moviment en si mateix, en el moviment com a part de l'obra. Un dels primers a parlar de ritmes cinètics va ser l'escultor rus Gabo, en plena eufòria constructivista i revolucionària a l'URSS dels anys vint: els ritmes cinètics permetien re nunciar a la massa en escultura i, en canvi, introduir-hi "l'element del temps: amb temps vull dir moviment, ritme: el moviment veritable, a més de l'il·lusori que es percep a través del flux de línies i formes en l'escultura o la pintura".
D'altres referents importants pel cinètic havien estat les plaques de vidre rotatòries de Duchamp als anys vint i els seus fotorelleus dels trenta, així com les pintures de Joseph Albers i les seves ensenyances tant a la Bauhaus europea com al Black Mountain College nord-americà de la postguerra. Per a Albers, qualsevol obra que implica l'ús del color és un estudi empíric de les relacions. D'aquí que, en conjunt, el cinètic hagi estat, i sigui, en la contemporaneïtat, una força estimulant per a l'art dels nous mitjans, que comporta tant un nou sentit de l'espai com del moviment, del temps i de la relació de l'espectador amb l'obra: performances, vídeo, instal·lacions, cine i televisió experimentals.
Aquest fil vermell ja es trobava en la revisió cinètica que el 200 0 va fer el Macba amb l'exposició Camp de forces: Fases del cinètic, que expressava la fascinació postmoderna per l'escultura, l'espai i la instal·lació. Ara també és en marxa la revisió de la pintura. Victor Vasarely des de França i en color, i Bridget Riley des de la Gran Bretanya i en blanc i negre, es convertiren als 60 en l'expressió, en dues dimensions, del cinètic que se'n diria op-art. La història op transcorre paral·lela al cinètic i és un altre referent d'un art contemporani que s'interroga sobre el passat de les arts del moviment que, avui, en són totes i inclouen l'audiovisual, que a poc a poc s'ha anat imposant arreu com a conseqüència de la importància, diria Gombrich, del principi etcètera.
EXPOSICIONS
- La utopia cinètica 1955 - 1975. Centre Cultural Sa Nostra, Palma de Mallorca, fins al 27 de gener
- Gego. Desafiant estructures. Macba, Barcelona. Fins al 14 de gener
- Sonia & Robert Delaunay. Galeria Manuel Barbié, Barcelona. Fins al 9 de febrer
- Palazuelo. Procés de treball. Macba, Barcelona. Fins al 18 de febrer
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.