La recerca del sublim

Michael Biberstein

New Works

Galeria Miguel Marcos

Jonqueres, 10, Barcelona

Fins al 10 de gener de 2007

Alfons Borrell

o la celebració del

color (1953 - 2006)

Centre Cultural

Metropolità Tecla Sala

Josep Tarradellas, 44,

L'Hospitalet

de Llobregat

Fins al 25 de febrer de 2007

L'exposició de Michael Biberstein a la Galeria Miguel Marcos, i la retrospectiva d'Alfons Borrell a la Tecla Sala de L'Hospitalet comparteixen bastants trets en comú, a part d'haver tingut el mateix galerista aragonès, l'un a Madrid l'any 1991, i l'altre ara a Barcelona. Tots dos artistes se senten atrets per la natura en estat sublim, l'astronomia i l'univers; treballen una aparent monocromia en grans superfícies; realcen la textura tèxtil del llenç utilitzant-lo sense cap preparació i deixant-lo, si cal, en bona part sense pintar; els seus quadres no tenen gruixos golafres ni pinzellades abruptes; en cap moment defugen la bellesa, sinó que la cerquen gairebé sempre. En el fons, són autors d'un sol quadre; i tots dos, a partir de l'abstracció, acaben parlant del paisatge i continuen, de forma més o menys conscient, la línia romàntica iniciada per Turner, seguida per Friedrich i els nord-americans Church o Cole, entre d'altres, desplegada a Catalunya per Modest Urgell o, ja en plena etapa simbolista, per Joaquim Vancells, i directament transmesa als immensos celatges blaus i els camps d'estrelles de Joan Miró.

Michael Bibernstein (Solothurn, Suïssa, 1948), que des del 1978 viu a la regió portuguesa de l'Alentejo, s'acosta directament a les nebulositats atmosfèriques de Turner, amb un resultat impecable i nítid que, d'altra banda, resulta del tot impossible de ser reproduït satisfactòriament, ja que pot perdre gairebé tota la subtilesa que té quan es contempla en directe i amb calma. Biberstein, en lloc de posar pintura, la treu i deixa només les minúscules partícules de pigment que han entrat al fons de la trama de la tela i que, a primera vista, queden imperceptibles, però darrera l'aparent monocromia s'amaga una gran riquesa cromàtica. Com a veladures, l'artista usa simplement lleus esquitxades de color fetes amb pistola o aerògraf, tècnica pròpia de la ceràmica. De fet, aquests quadres amb vocació còsmica, immersos en el món contemplatiu oriental, també tenen moltes concomitàncies amb les superfícies mats de molts gerros de Josep Llorens i Artigas.

La Celebració del color no és "la primera gran retrospectiva" d'Alfons Borrell (Barcelona, 1931), ja que aquest pintor ja va ser objecte d'una antològica l'any 1990 al Museu d'Art de Sabadell, ciutat on ell viu des de 1940. Però, com que aquella exposició va tenir molt poca gràcia -habitual marca de fàbrica de la institució on es va celebrar- ha acabat figurant camuflada al currículum de l'autor com una simple individual més. L'exposició de Tecla Sala, dirigida per Antoni Perna, comença amb una figura de l'any 1953 on Borrell ja apareix com un artista interessant. Tot seguit ve l'obra abstracta de finals dels anys cinquanta, amb les obligades teles sota l'influx de Feito. Dues obres excel·lents del 1959, sense a penes color ni grafies exagerades, mostren com Borrell va trobar un camí personal molt aviat, però, com a paradoxa, tardaria vint anys en adonar-se'n. El 1960 entrava en la voràgine gestual del sabadellenc Grup Gallot, i val a dir que les seves teles del moment -junt amb les d'Antoni Angle i el desaparegut Manuel Duque- es troben entre les millors d'aquest grup que tenia un peu a Sabadell i la vista a París, i que després d'assolir un èxit momentani es va estavellar en bloc quan va topar, passada l'eufòria inicial, amb el dia a dia i la mediocritat provinciana d'una ciutat industrial i miserable. Llavors, alguns components del Gallot van deixar la pintura, d'altres per guanyar-se la vida van sucumbir al plenairisme més patètic.

Només Duque va continuar el camí, sol, amb penúries, ressentiment i megalomania. Borrell es va dedicar a l'establiment de rellotgeria de la seva família i va pintar en somort a hores perdudes. L'aparició de la Sala Tres, a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, de la qual va ser membre fundador, i l'amistat posterior amb Brossa i Perejaume, li van injectar una energia imparable. Després d'un idil·li estètic amb Joan Pere Viladecans -que aquell temps era protegit per Tàpies, Brossa i Cirici-, Borrell es va retrobar a si mateix i va continuar aquelles teles del 1959. Si Biberstein connecta amb Turner, el Borrell madur té més a veure amb l'Urgell via Miró. L'artista sabadellenc tenyeix la tela per assolir subtileses que, com Biberstein, remeten a la cúpula celeste, però els blocs geomètrics que insereix després són com runes i arquitectures, amb arcs, portalades, frontons o, fins i tot, esteles i làpides de cementiri. Si la retrospectiva de Tecla Sala hagués acabat amb el superb tríptic de Vic, presentat al Temple Romà l'any 1996, hauria tingut un final apoteòsic, però continua -i és lògic en un pintor viu-, malgrat vorejar el perill de la monotonia.