El paper social de la ciència

Per què una societat hauria de fer ciència? La resposta se sosté sobre cinc pilars. El primer és econòmic: els països rics fan ciència, els països pobres no en fan. Així de senzill. Així de senzill? Estem davant d'una raó o d'una conseqüència? És a dir, els rics són rics perquè fan ciència o bé fan ciència perquè ja són rics i s'han alliberat d'altres necessitats més urgents? La ciència és una forma de coneixement per comprendre la realitat. Per tant, la ciència anticipa i genera independència. I si acordem que progressar és guanyar independència respecte a la incertesa, llavors la ciència és progrés. Diguem-ho d'una altra manera: qualsevol societat humana (poble, ciutat, regió, nació,...) fa el salt definitiu cap a la modernitat quan es convenç que fer ciència no és un luxe ajornable.

Els parcs científics catalans, una dotzena, són pioners i recents alhora

Catalunya dedica un 1,27% del PIB en investigació; la mitjana europea es del 1,7

La segona raó és la salud. A tothom li preocupa el bon funcionament del seu cos i, a partir de certa edat, la conversa científica més freqüent d'un ciutadà mitjà és sobre temes de medicina, farmaco logia, perspectives de nous tractaments... Ningú dubta de la conveniència d'una societat de ciutadans sans.

La tercera raó és la defensa i la seguretat. Les amenaces interiors i exteriors són un potent motor de la investigació científica. La necessitat de defensar-se és lamentable, però empeny grans projectes sempre rics en beneficis col·laterals per a la societat.

La quarta raó és nova: el medi ambient. La nostra manera de créixer ha creat problemes greus al planeta que només es resolen amb més ciència (capacitat per comprendre el món) i més tecnologia (capacitat per canviar el món). Estem davant de dos conceptes globalitzats per definició: la ciència i l'entorn. El desacord entre científics és nul: ja estem arribant tard per controlar els efectes de les nostres emissions i per regular la velocitat amb què devorem els recursos fòssils. És urgent que la preocupació dels científics impregni l'opinió pública. És urgent que científics, polítics i economistes trobin un moment i un racó per conversar.

La cinquena raó és directament social. La ciència, justament pel propi mètode científic, persegueix tres objetcius: màxima objectivitat, màxima intel·ligibilitat i màxima dialèctica. Cadascun d'aquests màxims té el seu premi: l'objectivitat proveeix universalitat, la intel·ligibilitat proveeix anticipació i la dialèctica garanteix el canvi de la veritat vigent.

Aquesta és la regla: una societat que fa ciència és una societat més justa, lliure i democràtica que una societat que no fa ciència. Però quan la ciencia no aconsegueix respirar fora de la comunitat científica, llavors és quan afloren les excepcions que acaben amb la regla. El segle XX està prenyat d'espantoses excepcions. La ciència refresca l'atmosfera social sense ofendre i en conseqüència les creences individuals de bona fe.

Aquest és el paper de la ciència en la societat d'aquest segle. Però, qui tira de qui? Els científics dels polítics perquè aquests facin la seva pedagogia ciutadana? Els científics dels ciutadans i a esperar que funcioni la democràcia? Els empresaris dels científics per així innovar i crear riquesa? Com estan les coses avui a Catalunya?

Una societat científicament practicant es divideix en quatre sectors. Un: la comunitat científica (on es fa ciència: universitats, instituts, empreses, aficionats...); dos: el sector productiu ( on s'usa i es finança la ciència: indústria, serveis,...); tres: l'administració (allà on la ciència es decideix, es finança i es gestiona: polítics, ...); i quatre: la societat mateixa (allà on la ciència genera beneficis i també riscos). Una societat que aposta pel paper social de la ciència ha d'inventar espais on augmenti la probabilitat de trobada entre ciutadans de dos o més d'aquests quatre colors. Així ha ocorregut espontàniament en els moments més lluminosos de la història de la humanitat, a la Florència del Renaixement, a la Viena dels anys vint, .... Una universitat (una llar científica), un ajuntament (una llar de gestors), una fàbrica (una llar de productors) o un club gastronòmic (una llar social) no acaben de funcionar com a espais d'encontre. Són socialment i científicament massa purs. Com han de ser els nous espais?

Un bon exemple és la idea del Parc Científic o Tecnològic, un espai on conviuen ciència i empresa. Investigadors i empresaris es veuen, se saluden, esmorzen a la mateixa cafeteria, es coneixen, es conviden i s'estimulen mútuament. I un dia parlen. I projecten. I publiquen. I patenten.

Els parcs catalans (una dotzena, actualment) són pioners i recents alhora. Grans universitats i grans hospitals han aixecat els seus parcs amb el suport del sector públic i del sector privat. A Catalunya encara hi ha més ciència fonamental que patents, però els escenaris estan preparats. Per fer ciència d'excel·lència, paraula que irrita a alguns però que desborda de sentit pels quatre costats, cal concentrar temes, recursos i cervells. L'excel·lència ha tingut els seus pioners en aquest país. El més decisiu és sens dubte Andreu Mas-Collel, l'enyorat conseller d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació que no va trobar continuïtat qua n el Govern va canviar de color. Crec que es pot dividir la història científica de Catalunya en un abans i un després de la seva gestió.

El Parc Científic de Barcelona, pioner de pioners, té un ampli espectre de temes en ciències experimentals, humanes i socials. Rere de cada projecte de Parc hi ha una espècie d'heroi visionari i infatigable. No els conec tots, però permetin-me esmentar algú amb qui acostumo a conversar sobre aquests temes. És Jordi Camí, creador i director general del brillantíssim Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, un centre que es diversifica entorn a la Biomedicina d'avantguarda incloent temes tan fonamentals com la teoria de sistemes complexos.

Tinc certa relació amb l'exemple següent, però confio que el detall no em resti credibilitat. CosmoCaixa és reconegut avui com la nova referència en la vasta famíia dels museus de la ciència. És el primer espai de la seva classe pensat i dissenyat per acollir amb naturalitat els esmentats quatre sectors que tenen a veure amb la ciència. Els milions de visitants es barregen amb premis Nobel de totes les disciplines, assisteixen a debats sobre medi ambient, física teòrica o sobre l'hominitat i la humanitat, a les presentacions d'innovacions tecnològiques o editorials, o a episodis en directe com el llançament del coet Ariane.

Cada dia succeeix alguna cosa de mèrit científic i social que els mitjans traslladen a la societat. Els museus del futur són autèntiques "universitats de ciència per a ciutadans". Els usen les escoles, les universitats, els ajuntaments, les emp reses, els autòctons, els forasters... A més, els museus de ciència formen una xarxa planetària. Només els cal donar-se la mà entorn d'aquesta idea social de la ciència. Barcelona n'és capdavantera.

Un índex fiable per mesurar el vigor científic d'una societat és el percentatge de l'esforç invertit en investigació i desenvolupament respecte del Producte Interior Brut (PIB). Els nous escenaris a Catalunya, encara que pioners, són recents, per la qual cosa la nostra societat és millor pel que serà que pel que és ara. Són dades de 2002, però ens donen una bona idea relativa de la situació: Catalunya, amb un índex del 1,27 (percentatge respecte del PIB invertit en investigació i desenvolupament), lidera, amb Madrid i el País Basc, l'esforç científic a Espanya (1,03). Però es troba a la cua respecte de la mitjana europea (1,7) o de la mitjana mundial (1,7), la nord-americana (2,7) o la de Japó (3,1).

Si mirem en sentit contrari, les diferències fan estremir: l'esforç invertit a l'Àfrica en investigació és de 0,3 (respecte el seu PIB), i el de Llatinoamèrica, de 0,6. En valor absolut, només Japó equival a tota Llatinoamèrica i al doble de l'Àfrica. Davant nostre tenim un doble repte: conviure i sobreviure. És el nou concepte per a la societat humana del segle XXI: la sobreconvivència. I, han de creure'm, la sobreconvivència exigeix la convicció que no hi ha res prioritari al coneixement i que no hi ha coneixement més social que el científic.

Jorge Wagensberg és director de l'Àrea de Medi Ambient i Ciència de l'Obra Social de "la Caixa"